Els fets de juliol de 1936 a Terrassa

ELS FETS DE JULIOL DE 1936 A TERRASSA I ELS SEUS ANTECEDENTS

El 17 de juliol de 1936 era vox populi la imminència d’un alçament militar, fet que es va confirmar el dia 18. En conseqüència el dia 19 molts terrassencs es van dirigir a BCN per enfrontar-se als militars. Els cenetistes feia temps que es preparaven per a què si arribava una ocasió com aquesta es pogués intentar una revolució social...

Aquell mateix vespre es va repartir per Terrassa una octaveta firmada por totes les organitzacions antifeixistes cridant a una vaga general indefinida.

Del 20 al 25 de juliol els sindicats i els partits obreristes es van incautar d’edificis i vehicles, i van començar a allistar i entrenar milicians. El dia 25 es van poder veure pel carrers los primers carros blindats por las calles, que havien estar construïts a «La Electra».

 Del 28 al 31 es va començar a treballar en les petites empreses i el 31 la CNT en assemblea va acordar la reincorporació general als llocs de treball.

 Per tirar endavant el funcionament de les grans fàbriques es van implantar el Comitès de Fàbrica que recollirien els acords de les assemblees i vigilarien que es complissin i els Comitès de Control, formats per tècnics que portarien a la pràctica aquests acords.

La primera socialització total es van fer en l’àmbit dels serveis d’Aigua, Gas i Electricitat, i les primeres col·lectivitzacions van ser les dels forns de pa i el ram de la construcció. [1]

Per coordinar-ho tot es va crear l’1 d’agost el Comitè d’Indústria de Terrassa on havia representants de CNT, POUM, ERC i PSU (encapçalat per Eduard Ballbé del POUM). Aquesta institució va ser substituïda el novembre per la Comissió d’Economia de Terrassa (encapçalada per Facundo Machirand de la CNT).

Així doncs, la voluntat de l’anarcosindicalisme a Terrassa, com arreu de Catalunya, era iniciar una tasca constructiva, encaminada a implantar un socialisme llibertari, es a dir:

 1/ [Socialisme] Que treballaria per assolir una societat sense classes i per implantar el control obrer del mitjans de producció —mitjançant l’expropiació i la col·lectivització de la propietat privada— i a fer-ho sense la intervenció de cap burocràcia que imposés criteris centralitzadors, rígids i  allunyats dels contextos concrets.

 2/ [Llibertari] Que treballaria per assolir una societat en la que les relacions fossin basades en la solidaritat i la lliure federació entre col·lectius i comunitats, i en la que cap poder fàctic intentés imposar determinats valors morals i culturals en les formes de la vida quotidiana de qualsevol individu.

Però, de ben segur, en moltes ocasions quan hem sentit parlar dels fets esdevinguts d’aquestes dates ni s’acostuma a explicar aquests objectius ni es considera com la CNT va participar en els diferents òrgans d’unitat popular que van gestionar la vida econòmica del municipi, l’ordre públic o l’abastiment de vitualles i matèries primeres (tasques ben complicades pel context de l'estat de guerra i de les lluites fratricides entre los forces antifeixistes), i que pel que fa a la gestió de l'empreses col·lectivitzades ho van fer amb força encert, fins al punt que el 1939 molts empresaris van trobar-les millorades i modernitzades.

Més aviat la gent [2] parla exclusivament d’assassinats (dels morts de la Barata el 24 de juliol, afusellats sense judici quan en realitat a qui es volia executar era a Amadeu Torrents, cap del Sometent, un individu extremadament violent), de confiscacions de propietats, de la crema d’esglésies, de registres i detencions arbitràries.

Per a desmentir la generalització dels robatoris per a l'enriquiment personal, veure el document 1

Però els esdeveniments no són blancs o negres, tenen matisos.

Es diu de que es volia assassinar la majoria d’empresaris... quan la realitat és que alguns empresaris van continuar treballant a les seves fàbriques com un obrer més i que, fins i tot, algun simpatitzava amb les esquerres com Pau Farnés o Josep Samaranch. Un cas especial és el de Valentí Noguera, un petit empresari, que militava com a anarquista i que per aquesta militància va ser afusellat pels franquistes el 1939 acusat d’haver publicat articles a Vida Nueva, haver estat un puntal de la Mutualitat Cultural i Cooperativa durant la Dictadura de Primo de Rivera i haver format part d'un comitè de vaga el llunyà 1910. [3]

Es recorda la crema del Sant Esperit i del convent de Sant Francesc, però s’oblida que van ser membres armats de la FAI i JL els encarregats d’evitar que les esglésies de Sant Pere correguessin la mateixa sort

Es parla de la violència dels revolucionaris, aprofito per recordar que no s’han d’excloure accions d’elements afins a Esquerra Republicana, POUM, Estat Català i PSU. Totes les organitzacions tenien els seus «homes d'acció». [4]

Aquesta violència es certa, no es pot negar, però no es pot deixar de banda que molts d’aquests fets violents que es poden atribuir a anarcosindicalistes es van fer al marge de les decisions orgàniques de la CNT i la FAI, com a manifestacions de venjança dels oprimits,  i que molts d’altres eren revenges per motius que no tenien res a veure amb les lluites socials i que es duien a la pràctica aprofitant el context. [5]

Aquell desig de venjança era la manifestació d'una emoció natural —que s’hauria d’haver de reprimit en favor de la justícia revolucionària— que responia als maltractaments patits. [6]

Uns maltractaments impulsats per alguns empresaris que segurament patien un Trastorn Antisocial de la Personalitat. Està estudiat que en el sistema capitalista aquesta mena de persones —caracteritzades per l’absència d’empatia i el menyspreu cap als drets dels altres— tenen moltes possibilitats de prosperar ja que no senten cap remordiment a l’hora d’explotar a altres persones per a obtenir beneficis personals.

Quines explicacions s’han donat per a què Terrassa tingués l’índex més gran d’assassinats (uns 226)? Algunes són força qüestionables...

Que a Terrassa els immigrants de fora de Catalunya no estaven integrats (a diferencia de Sabadell).

Que a Terrassa els empresaris eren despòtics (a diferencia dels de Sabadell, més paternalistes).

Que els empresaris terrassencs residien a la mateixa ciutat on tenien l’empresa (a diferència dels de Sabadell) i que per aquest motiu estaven més a l'abast de la revenja dels revolucionaris.

La gran presencia a Terrassa de carlins, un fet no gaire freqüent en un àmbit urbà.

La preponderància dins la CNT dels trentistes a Sabadell i dels faistes a Terrassa.

Resulta difícil trobar una explicació concreta, però, en tot cas, la primera quedaria desmentida si establim una comparança amb una altra parella de poblacions: l'Hospitalet (molta immigració, poca violència) i Alcoy (poca immigració, molta violència). [7]

* * *

En fi, abans d’enfrontar-nos a l’altra cara de la moneda, a la violència venjativa d’alguns revolucionaris, caldria que féssim una mirada retrospectiva a alguns fets esdevinguts a la nostra ciutat en els anteriors decennis del segle XX que ens ajudaran a entendre el context.

1909 Proposició de l’assemblea obrera celebrada a Terrassa amb motiu de l’inici de la guerra del Rif (Marroc)

El document redactat el juliol de 1909 denuncia el capitalisme, el colonialisme, el militarisme, el sistema de «quintes» i la crida de reservistes (de Catalunya i Madrid), [8] la complicitat de l’Església catòlica amb les elits econòmiques, la hipocresia de la religiositat burgesa i l’actitud acomodatícia dels polítics republicans; i alhora crida a solidaritzar-se amb els drets dels marroquins a conservar la independència del seu país.

Prou coneguda és la repressió contra aquells que rebutjaren aquesta guerra a l’anomenada Setmana Tràgica (juliol-agost de 1909) que suposar desenes de morts, centenars de ferits, milers de detinguts, condemnes a desterrament i cadena perpètua, i cinc  condemnes a mort (que inclouen la de Francesc Ferrer i Guàrdia).

Coincidint més o menys en el temps amb la Setmana tràgica es va produir al Rif la batalla d’Annual que va provocar la mort de 8000 soldats espanyols, membres de les classes populars, clar.

Per conèixer la proposició, veure el document 2

1910 Un succés escandalós a la Fàbrica Fill de Miquel Marcet

Els germans Josep i Miquel Marcet Poal eren ultracatòlics, catòlics d’una manera tossuda i cega, extremadament conservadors i molt propers als monàrquics tradicionalistes carlins.

 Coaccionaven a les persones treballadores a assistir a exercicis espirituals a un convent de Sarrià i posaven cartells de propaganda catòlica a l’interior de la fàbrica.

 Un dels seus treballadors, Josep Cardús «El Solsona» va decidir deixar d’assistir a les sessions d’adoctrinament catòlic conservador, portar al seu fill a una escola pública no catòlica i a més a afiliar-se a la Unió Republicana (on militaven Salmerón, Layret i Companys) i a l’anarcosindicalista Federació Obrera de Terrassa (era el primer i únic treballador de la fàbrica Marcet que ho feia).

 No era un teixidor qualsevol, era el que té una relació més directa amb els fabricants perquè la seva dona Havia estat la dida d’un dels fills de Miquel Marcet, o sia, la que tenia cura d’ell i l’alimentava amb la mateixa llet amb la que nodria la seva criatura, de la mateixa edat.

 El 25 de novembre de 1910, Josep Cardús pren una decisió que serà la definitiva per esgotar la paciència de Miquel Marcet. Aquell matí deixa la feina per assistir a l’enterrament civil d’Antoni Torrella, un prohom terrassenc, advocat república lliurepensador, escèptic i anticlerical, amic personal de Nicolàs Salmerón (president de la I República), membre de la junta de l’Ateneu Barcelonès (1884-1885), secretari de la Junta Revolucionaria de Terrassa durant les lluites obreres de 1886 i fundador dels diaris El Tarrasense (1868) i de La Publicidad (1878), a Barcelona.

Doncs malauradament, l’endemà mateix de l’enterrament «[...] en arribar a la fàbrica, el majordom va comunicar-li que l’apartaven de la feina. Al vespre, [...] va visitar la casa d’en Miquel Marcet per a demanar explicacions. Li’n va donar quatre: l’acomiadaven de la feina per haver assistit a l’enterrament d’en Torrella, per educar els fills al marge de la religió, per no anar al convent de Sarrià i per la necessitat de tenir un treballador que combregués amb les idees dels amos». [9]

«Una semana después [02/12/10], el tejedor se suicidó colgándose de manera visible del Puente de Vallparadís.» [10]

Així ho explica al llibre Las visiones de Ezkioga (1997), l’historiador William A. Christian, un sacerdot catòlic nord-americà honest (no pas un historiador anarquista al que es podria considerar sospitós de tenir una mirada esbiaixada) que afegeix que aquest succés va generar un gran escàndol més enllà de l’àmbit local.

Accidents laborals infantils

Salvador Cardús, fill de Josep Cardús i avi de l’actual sociòleg terrassenc del mateix nom, arran del suïcidi del seu pare va haver de deixar l’escola i posar-se a treballar en una fàbrica amb 10 anys fins que als 12 una cardadora li va destrossar la mà dreta.

Durant un temps va treballar despatxant a una farmàcia fin que, quan tenia 16 anys, un cunyat dels germans Marcet, el va contractar com comptable per a la seva empresa i alhora el va adoctrinar en el catolicisme més ranci.

Que se l’eduqués en el catolicisme més retrògrad queda en evidència en el llibre esmentat. Quan tenia 30 anys viatja fins a Ezkioga on, en una mena de Lourdes basc, havia persones que deien que la Verge se’ls apareixia. El pobre Salvador Cardús volia saber dels llavis d'algun dels molts vidents que freqüentaven aquella si el seu pare s’havia condemnat a l’infern al haver comés el pecat mortal de suïcidar-se. Un altre objectiu era pregar a la Verge per la salvació espiritual de Catalunya. Tal era la rentada de cervell que havia patit que aquests eren els seus objectius, en lloc de cercar justícia o intentar venjar-se dels responsables de la mort del seu pare.

Però si l’he esmentat ara és per recordar que, com ell, molts infants fins i tot amb menys edat —mal alimentats (sovint pa, patates i mongetes, i potser una arengada els festius) i vivint sense condicions higièniques adients— entraven a treballar a les fàbriques, cobrant sous de misèria exposats a jornades llargues (10 hores diàries, sis dies de la setmana) i en entorns laborals perillosos on sovint patien accidents que els ferien de gravetat o fins i tot els causaven la mort.

1919 La mort de Serafí Sala i la repressió policial

A unes memòries redactades el 1984, Federico Marín, obrer tèxtil terrassenc, menciona que cap a 1918 (ell tindria 16 anys) s’afilia a la CNT juntament amb seu amic Serafí Sala.

 Marín explica que quan s’inicia una vaga per reduir a 54 hores la jornada laboral a TRS, primer s’empresona a tots els membres de la junta sindical i als del comitè de vaga, després es persegueix a qualsevol afiliat a la CNT, la guàrdia civil ocupa militarment els carrers, a les nits es produeixen enfrontaments a trets entre vaguistes i somatenistes o pistolers del Sindicat Lliure fins que després de 14 setmanes la vaga s’atura per la victòria obrera... però el mes de maig de 1919, segons el testimoni de Manel Gras, Serafí Sala mor a conseqüència d’un tret d’un capatàs quan es creuen tots tres de nit al quatre cantons de la carretera de Montcada. Manel Gras temorós de patir un atemptat semblant s’exiliarà durant uns anys al Marroc.

A la tardor dels mateix any els empresaris terrassencs declaren un locaut. Marín marxa a BCN on troba una feina. Un dia s’assabenta que la policia de Terrassa el busca acusant-lo falsament de tenir una pistola i que com no el troben han detingut i empresonat al seu pare (2 mesos el van tenir engarjolat). Pocs mesos després es acusat de nou falsament d’haver llançat una bomba contra la residència del Comte d’Ègara i detenen novament al seu pare.

Aquest cas particular ens pot servir d’exemple de l’ambient que es vivia a Terrassa (i a les grans poblacions catalanes) Per dades, potser incomplertes, que es poden trobar a l’Arxiu Municipal, sabem que entre 1918 i 1923 a TRS sovintegen els enfrontaments violents entre els obrers i les forces al servei de la burgesia (43 casos) i les detencions de cenetistes (73 arrests).

1923-1930 Dictadura de Primo de Rivera

La CNT va ser il·legalitzada i arreu molts militants van ser empresonats, altres es van haver d'exiliar i la premsa llibertària va ser prohibida. En canvi, a tot l'àmbit estatal, la UGT va continuar la seva activitat ja que no va ser il·legalitzada en acceptar el model de solució dels problemes laborals de la dictadura basat en els comitès paritaris [11] 

A Terrassa es va crear un ateneu, la Mutualitat Cultural i Cooperativa, sota la qual s’aixoplugà el llibertarisme local. Els impulsors van ser Valentí Noguera, Espartacus Puig, Pablo Rodríguez i Francisco Sabat.

1928 Crema i destrucció de llibres. Persecució de la cultura.

Quan mor Josep Soler i Palet (1921) deixa la seva casa, els seus mobles i la seva biblioteca a la ciutat. Fins el 1928 no s’obre al públic. Llavors es descobreix i es fa públic per part de joves futurs militants del POUM que persones no designades com a marmessores pel difunt han fet desaparèixer certs llibres del seu llegat així com llibres del llegat d’Antoni Torrella. Aquest fet va generar un gran escàndol més enllà de l’àmbit local.

1932 Assalt a l’Ajuntament

Per declarar el comunisme llibertari i com a forma de pressió per evitar les deportacions d’obrers a Bata (Guinea Equatorial) un centenar d’anarquistes encapçalats per Julián Abad «Poca Roba» van assetjar la caserna de la GC i, alhora, van assaltar l’Ajuntament. L’enfrontament a trets amb la Guardia Civil va acabat amb una trentena de cenetistes empresonats.

Alguns cronistes o publicistes locals, per exemple, quan esmenten aquest assalt diuen: «A Terrassa, on la FAI, partidària de l’acció directa revolucionària, tenia una gran influència, per no dir el control total de la CNT, aquests conflictes van ser especialment durs. El 15 de febrer de 1932 es produeix un dels fets més violents; un grup de revolucionaris anarquistes s’apoderen de l’Ajuntament i retenen com a ostatges per unes hores Estrenger i dos regidors més» (15 de febrer de 1932). «El Centre Catalanista Republicà de Terrassa» de Rafel Comes, dins Terme n. 26 (Terrassa, 2011). 

No es cansen, no, de recordar aquest fet, però a continuació teniu un exemple d'aquells altres esdeveniments que sempre s'obliden de recordar: «A les 9 de la nit, el guàrdia d'assalt Frederic Martínez, dispara uns trets contra el Vocal Conseller del Consell Municipal Joan Graells i Crous (ERC), i el mata. Més tard, a les portes de l'Ajuntament, el mateix guàrdia fereix greument el regidor de Finances Miquel Boada, de pronòstic reservat el regidor Francesc d’Assís Graells, així com també una dona anomenada Maria Cortès» (16 de juny del 1937). Terrassa 1936-1939. Tres anys difícils de Guerra Civil de Baltasar Ragon (Terrassa, 1976).

I quan no tenen aquesta mala memòria selectiva diuen coses com aquesta: «L’enderrocament de la monarquia i el govern dels partits republicans no va anar acompanyada, ni a la nostra ciutat ni a l’Estat, d’una mínima pau social. L’anarcosindicalisme provocava continus conflictes laborals i socials». «El Centre Catalanista Republicà de Terrassa» de Rafel Comes, dins Terme n. 26 (Terrassa, 2011). Evidentment, no els hi pot passar pel seu cap de persona de dretes i d'ordre que els qui provocaven els conflictes fossin membres de les classes privilegiades i elements d'extrema dreta.

1933 Llei de fugues

Al cenetista Siscu Catasús (a aquella época tan sols els burgesos es feien dir Francesc) la Guardia Civil li aplica la llei de fugues amb un tret per l’esquena l’11 de desembre de 1933 (al carrer Indústria). Aquests és un dels fets més bruts de la guerra bruta contra el proletariat militant terrassenc.

1934 Assalt amb armes a la presó local

Aprofitant el context insurreccional quan el president Lluís Companys va proclamar l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola, una quarantena de llibertaris van entrar a l'Ajuntament i es van apoderar de les armes abandonades pels escamots d’Estat Català i es van dirigir a la presó local per alliberar cenetistes detinguts amb motiu de la seva actuació orgànica. Van aconseguir alliberar set.

1936 Suport al cop d’estat

No s’ha de negligir que el 18 de juliol alguns terrassencs, violents i contrarevolucionaris, també van anar a BCN, però per donar suport als colpistes. I no era una decisió improvisada. Estaven al corrent de la conspiració. 

Veure el document 3

* * * 

He exposat alguns exemples de com lluitaven contra la classe obrera alguns empresaris terrassencs: amb el locaut i les llistes negres, amb els pistolers, amb un sometent paramilitar (1900 membres), amb el suport de l’extrema dreta (Peña Ibérica, Renovación Española, Círculo Tradicionalista, Falange Española), amb la complicitat de la policia i el jutges, amb la censura del pensament exercida pels missaires…

Un enfrontament dels opressors contra els oprimits amb unes forces ben desiguals, però que no per això es va aturar la lluita obrera.

Sense intenció de justificar la violència d’alguns revolucionaris, ara vull destacar lo incomprensible del desconcert i torbació amb que la gran burgesia terrassenca —que de manera directa o indirecta amb el seu silenci [12] havia endegat una dura repressió contra les classes populars— va rebre els efectes de la violència dels revolucionaris després del 19 de juliol.

Què s’esperava la burgesia?

No trobaven explicació per les brutalitats que patien infligides per obrers. És que potser creien que els anys anteriors havien estat una bassa d’oli per a les classes populars? Ignoraven els enfrontaments entre els seus sicaris i els sindicalistes?

Es queixaven qual se’ls confiscaven mobles, joies o coberteries de plata. Havien actuat mai amb commiseració davant el patiment de les famílies obreres víctimes del locaut?

 S’astoraven per la crema de peces artístiques al Sant Esperit. Amb raó, per descomptat, però els havia trasbalsat la destrucció de llibres fonamentada en la llista negra d’obres prohibides per l'Església catòlica?

 Quan ploraven —amb motiu— la mort dels seus marits, fills o pares, s’adonaven de la seva indiferència quan els morts eren Josep Cardús, Serafí Sala o Siscu Catasús?

Podria acabar aquest text sentenciant que qui va sembrar negres tempestes, va recollir llamps i torrentades... tot i que potser és millor fer-ho recordant els aspectes constructius de la revolució social que també van impulsar els anarquistes i llibertaris terrassencs.

Jordi F. Fernández Figueras

Text de base per a una xerrada al CSO La Tintorera

Terrassa, 17 de juliol de 2026

Notes

[1] Socialització: integración de todas las empresas colectivizadas y sindicalizadas d'un determinado sector industrial.

[2] Aquesta gent que pateix de mala memòria selectiva quan es refereixen a l'anarquisme i a  l'anarcosindicalisme. Aquests «amics» nostres tan demòcrates, tan assenyats, tan de... dretes (civilitzades, però, això sí), tot i que, la majoria en lo personal són molt bones persones (a excepció d'alguns perdonavides, que de tot hi ha), però adversaris en lo ideològic sens dubte.

Molts i molt pitjors aquells indocumentats que sense cap rigor van repetint i repetint llocs comuns erronis com el de la suposada composició exclusivament anarquista de les patrulles de control, la pertinença a la FAI de Durruti o la responsabilitat de la CNT en la mort (o desaparició) del bisbe Irurita.

I ja que he esmentat al bisbe Irurita dediquem un moment a examinar el seu estrany cas. Aquest bisbe, feixista declarat, després de fugir de la seu episcopal i amagar-se a casa d'un amic, va ser detingut l'1 de desembre de 1936 i empresonat al monestir de Sant Elies. Els publicistes franquistes afirmen, al contrari que va ser afusellat el 3 de desembre. Doncs bé, hi va haver testimonis que després de conquerida la Ciutat Comtal pels franquistes, el van veure sortir del propi arquebisbat acompanyat d'una altra persona, concretament, el dia 28 de gener de 1939. 

«Con la natural sorpresa que hacía el caso se acercaron a él y le dijeron “Señor obispo, ¡creíamos que le habían fusilado!”. El interpelado bajando la voz les espetó: “No griten, que me comprometen”. El azar hizo que, unos instantes después, apareciera en escena el doctor Reventós, que había tenido como paciente al obispo Irurita. El médico, que conocía a Arbós, también se sorprendió al reconocer al obispo, al que saludó, y éste le insistió igualmente en que no lo comprometiera.» «Caso obispo Irurita: menos misterios y más papeles» d'Antonio Gascón Ricao. [https://serhistorico.net/2020/11/18/caso-obispo-irurita-menos-misterios-y-mas-papeles/]

Van ser sis, doncs, els testimonis (el canonge Josep Aragonès i tres familiars seus, i el doctor Jacint Reventós i Joan Arbós, un amic seu) als quals, segons es diu, les autoritats del moment van fer callar acovardint-los. Que era viu i no afusellat podria explicar l'aturada del seu procés de beatificació per part del Vaticà i que no es tornés a designar un nou bisbe de Barcelona fins el 1942.

Serà difícil saber per quins motius mai més es va tornar a tenir notícia del bisbe Irurita ni on va viure amagat fins al moment de la seva veritable mort [reclòs a França, a Itàlia?]. Però, com si els publicistes reaccionaris no poguessin permetre que es perdés l'oportunitat de «santificar-lo», l'historiador Josep Maria Rafols va afirmar que Irurita hauria estat assassinat el febrer de 1939, entre la Seu d'Urgell i Andorra, per dos militants del Sindicat de l'Alimentació de la CNT. La increïble història del bisbe Irurita de Josep Maria Rafols (Base, 2021). Sembla un bon intent de mistificació, oi? Ara bé, contesteu-me, com es podria explicar que, a la Barcelona ocupada pels franquistes del 28 de gener del 1939, Irurita fos segrestat per dos cenetistes, que el portessin fins el Pirineu. travessant els fronts de batalla, per assassinar-lo el 2 de febrer a un indret de l'Alt Urgell? No és gaire creïble, veritat?

[3] Ens podem preguntar com es possible que pel simple fet d'escriure articles o de participar en los activitats d'un ateneu llibertari fos condemnat a mort. Valentí Noguera no era un home d'acció, no se li coneix cap acció violenta. Sens dubte es tractava d'aplicar una sanció exemplar que allunyés a altres petits empresaris o comerciants de cap vel·leïtat esquerranosa o catalanista.

La mateixa intencionalitat dissuasiva va motivar la condemna a mort de Salvador Forns. Va ser executat el 1943, tot i que, tant Alfons Sala, comte d'Ègara, com nombrosos comerciants, petits industrials, capellans, monges i veïns havien demanar l'indult afirmant que mai havia comés actes delictiu de sang i desmentint falsos testimonis. A Salvador Forns se li atribuïen assassinats, però la veritable raó de la duresa del seu càstig era haver abandonat el 1931 la Peña Ibèrica terrassenca (formada per carlins i espanyolistes, i liderada per José Clapés, un personatge que arribaria a ser alcalde franquista de Terrassa entre 1953 i 1964) per afiliar-se l'any 1935 al POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista). 

[4] Per exemple, ja s’havien donat veritables batalles campals a trets entre militants d'ERC i carlins, concretament el 19 de novembre de 1933 al carrer Colom. 

[5] Durant aquell mes d'agost de 1936 es va produir, després d'un judici popular, l'aplicació de la pena màxima per afusellament (executat per un escamot de cenetistes) contra un membre de la FAI per haver comés un assassinat, mentre que un altre membre de la FAI acusat de pillatge va aparèixer mort de manera violenta quan ja havia estat convocat formalment a presentar-se davant la justícia del poble.

[6] La justícia s’hauria de fonamentar en el seguiment d'unes normes iguals per a tothom i aplicades de manera imparcial, sense l’influx de passions personals i, a més, impartida mitjançant procediments reparatius i no en els simplement punitius. Però la realitat és que, ja sigui justícia burgesa o revolucionària, sovint també s’aplica amb violència.

[7] «En la primera ciudad [L'Hospitalet] la inmigración previa a la guerra es astronómica y la represión ínfima. En Alcoy, también típica ciudad lanera, con menor inmigración, el índice represivo es escalofriante». El impacto de la Guerra Civil en la economía del Vallès Occidental, tesi doctoral de José Eugenio Borao Mateo (Barcelona, 1990).

[8] El sistema de quintes obligava per sorteig als joves a anar a l'exèrcit, però permetia als rics lliurar-se pagant una quota en diners (redempció a metàl·lic) o trobant un substitut (algun necessitat, evidentment). Així doncs es fills de les famílies riques no anaven a la guerra, per la qual cosa el pes militar requeia només sobre els pobres. Els reservistes eren homes que ja havien fet el servei militar —i que ja eren casats i amb fills— que eren cridats de nou a incorporar-se l'exèrcit deixant la seva família en una situació de precarietat extrema.

[9] «La mort de Josep Cardús, àlies “Solsona”» de Marcel Taló Martí (Diari de Terrassa, 25 de novembre de 2023).

[10] Dins Las visiones de Ezkioga de William A. Christian Jr. (Barcelona, 1997). A Ezkioga, un nen i una nena van afirmar haver vist la Verge el juny de 1931. Fins a un milió de persones van peregrinar a aquest indret abans que la repressió del govern de la Segona República i el rebuig actiu del Vaticà afeblissin aquest culte i el portessin a la clandestinitat.

[11] Aquests comitès eren formats per el mateix nombre de representants obrers que de representants de la patronal, sota la tutela mediadora dels buròcrates de la administració estatal. 

[12] Un exemple d'aquesta responsabilitat indirecta. El 1939, Francesc Pi de la Serra i Mata de la Barata, prohom terrassenc conservador i catòlic, a qui no podem considerar responsable de cap malifeta ni maltractement envers el proletariat terrassenc, tot i ser nascut a una família de terratinents escriu a la seva filla Paulina (exiliada a París durant la Guerra Civil) aquestes paraules: «Sia com sia, et faràs càrrec de lo que ha sofert el teu pare durant tot aquest temps i tindràs, em sembla, una idea aproximada de lo que ha estat aquesta terrible revolució que ha deixat un aclaparament tan gros a la generació que ha tingut de suportar-la que no se l'esborrarà mai més de la memòria». Epistolari a la meva filla Paulina 1936-1939 (Terrassa, 2017).

No dubto dels patiments que va haver de suportar Francesc Pi de la Serra, però em pregunto si va sentir la mateixa angoixa quan s'humiliava als obrers, quan patien fam i esgotament físic, quan se'ls apallissava, quan se'ls condemnava a la misèria negant-los un lloc de treball (locaut o llista negra), quan s'empresonava els seus familiars pel simple fet de ser familiars, quan se'ls assassinava a trets... Com a catòlic, ho va permetre amb la complicitat del seu silenci? No puc contestar amb dades objectives, però crec que, com molts burgesos de la seva època, deuria considerar que eren fets que pertanyien a la «normalitat».

Document 1

Donativos a la Generalidad de Cataluña

Por la Presidencia del Consejo Municipal, se han entregado a la Generalidad de Cataluña, varias cajas de un peso aproximado de 70 kg con los objetos siguientes:

Dos fruteros falsos [de plata falsa?], dos bandejas falsas y una de plata, un florero de plata, dos cofres falsos, un jarrón de metal falso, un juego de café de 5 piezas falsas, 330 piezas sueltas de cubiertos, de los cuales 120 son de plata y las demás falsas, tres copas falsas, 18 cálices de plata, 4 copones de plata, 12 patenas de plata y dos falsas, un vaso de plata, 5 Kg. de objetos varios de los cuales se han extraído aproximadamente 2 Kg. de plata, 4 monederos de plata de señora, 4 monederos de plata de caballero, unos gemelos de nácar, 15 pares de pendientes de oro y piedras preciosas, 7 medallas falsas y una de oro, un sello de oro, una medalla de plata, 7 cadenas de oro, cuatro cadenas de plata y tres falsas, un reloj de plata, 5 anillos de oro, un trozo de oro, un botón de puño de oro, un puño de bastón de oro, tres botones de camisa falsos, os rosarios de plata, etc.

El valor aproximado de los géneros entregados asciende a 90.000 pesetas.

Vida Nueva, 13 de febrero de 1937

Document 2

Proposició de la asamblea obrera celebrada en Terrassa el 21 de julio de 1909

Considerando que la guerra es una consecuencia fatal del régimen de producción capitalista. 

Considerando,además, que dado el sistema español de reclutamiento del ejército, sólo los obreros hacen la guerra que los burgueses declaran. La asamblea protesta enérgicamente: 

1. Contra la acción del gobierno español en Marruecos. 

2. Contra los procedimientos de ciertas damas de la aristocracia, que insultaron el dolor de los reservistas, de sus mujeres y de sus hijos, dándoles medallas y escapularios, en vez de proporcionarles los medios de subsistencia que les arrebatan con la marcha del jefe de la familia. 

3. Contra el envío a la guerra de los ciudadanos útiles a la producción, y en general, indiferentes al triunfo de la cruz sobre la media luna, cuando se podrían formar regimientos de curas y de frailes que, además de estar directamente interesados en el éxito de la religión católica, no tienen familia, ni hogar, ni son de utilidad alguna al país [...]. 

4. Contra la actitud de los diputados republicanos que, ostentando el mandato del pueblo, no han aprovechado la inmunidad parlamentaria para ponerse al frente de las masas en su protesta contra la guerra y compromete a la clase obrera a concentrar todas sus fuerzas, por si se hubiera de declarar la huelga general para obligar al gobierno a respetar los derechos que tienen los marroquíes a conservar intacta la independencia de su patria.

Document 3

37 facciosos terrassencs

Aquests són els 37 elements terrassencs d'extrema dreta que van anar a Barcelona per donar suport als colpistes amb les seves armes:

José Tapiolas Castellet

Ramón Matalonga Cortés

Pedro Matalonga Feliu

Juan Antonio Vallhonrat Cata

Jose M. Cunill Postius

Francisco García Guillemot

José Clapés Targarona

José Cadafalch Ballbé

Ramón Canal Más

Juan Bosch Barata

Baldomero Surrallés Llurba

José Surrallés Palet

Evaristo Montserrat Costa

Sebastián Font Comas

Joaquín Hernández Fuentes

Juan Olivares Santander

Juan Puig Rodó

José Olivares Santander

Antonio Ciurans Torras

Antonio Olivares Santander

Francisco Cortés Lara

Pedro Roig Llompart

Isidro Piñol Font

Javier Soler Ballbé

Domingo Domingo Vila

Antonio Guillemot Sagristá

José Domingo Montserrat

Francisco Surrallés Palet

Guillermo Boada Costa

Luís Puig Rodó

Pablo Boada Lloveras

Juan Torra Sisquella

Angel Crespo Fernández

Angel Orrit Illa

Miguel Crespo Fernández

Luis Monteal Casanovas

Lorenzo Siscart Casanovas

Presentació a Terrassa de l'«Any Josep Llunas i Pujals», a càrrec de Jordi Martí Font

 

Josep Llunas i Pujals va ser el primer líder anarquista català. Amb aquesta autoritat podem parlar d’una de les figures cabdals de l’anarquisme en la Catalunya de finals del segle XIX. Llunas va fundar i dirigir la revista «Tramontana», una publicació referent dins del moviment anarquista, en què recull els seus pensaments sobre la societat de l’època. 

Nascut l’any 1852 a Reus, Llunas va rebre les seves primeres influències anarquistes durant el període del Sexenni Democràtic (1868-1874). Des de ben jove va desenvolupar un pensament ideològic que es vertebrava sobre dos idees fonamentals. Per una banda, la transformació de la societat a l’anarquisme, i per una altra el col·lectivisme associatiu. Llunas va ser un dirigent anarquista que va defensar l’acció pública, l’organització sindical i la col·laboració entre les forces d’esquerra, però que a la vegada defugia la violència i l’acció insurreccional pròpia de l’anarquisme. Entenia que l’economia havia d’acabar per esdevenir col·lectivista i des del seu internacionalisme va defensar l’ús del català. Llunas és un referent en aquest sentit. En una època en què el català era un idioma de segones, el líder anarquista emprava el català en les seves conferències, en els seus articles periodístics i al llarg de la seva obra acadèmica.

Llunas va formar part de la primera generació d’obrers internacionalistes. Es va nodrir d’aquests pensaments en l’ambient republicà de l’Ateneu Català de la Classe Obrera. Tot i això, no va militar en un sindicat anarquista fins després de l’adhesió de la seva societat d’ofici, la Societat Solidària d’Obrers Impressors, a la Primera Internacional. Més tard, Llunas assumirà un rol cabdal dins de l’internacionalisme català. L’any 1872 esdevindrà secretari de l’exterior del Consell de la Federació Local de Barcelona. Tot i que era fonamentalment bakunista i internacionalista, no seguia les actituds insurreccionaries i antirepublicanes de la direcció del FRE, el sindicat que liderava el moviment anarquista a Espanya en aquell moment. Llunas era més pròxim a les idees de retorn a la Primera República i fins i tot s’arriba a afiliar voluntàriament en la guerra contra els carlins a Caldes de Montbui (1873). Amb el cop d’estat del general Pavia l’any 1874, Llunas, com la major part del moviment obrer, va passar a viure en la clandestinitat. Tanmateix, el silenci de Llunas no va durar massa temps, ja que l’any 1881 convençut que calia tornar a organitzar el moviment sindical, va fundar la renovada FTRE.

El naixement de la publicació periòdica «La Tramontana», dirigida per Josep Llunas, marcarà un abans i un després en la trajectòria professional de l’intel·lectual. La revista que va arribar a publicar 711 números, entre el 1881 i el 1896, ens permeten aprofundir en la visió políticosocial de Llunas i en la història de Catalunya del darrer terç del segle XIX. La Tramontana va ser un fenomen social en si mateix, ja que la publicació es va convertir en el nexe d’unió dels diferents moviments d’oposició contraris a la Restauració borbònica. Tot i que tradicionalment la publicació ha estat descrita com una revista anarquista, també va acollir pensaments i opinions republicanes, federalistes, maçones, anticlericals o catalanistes.

Malauradament, dos atemptats anarquistes acabarien indirectament amb la publicació. L’atemptat contra el Teatre del Liceu el novembre de 1893 va ser un cop dur per la revista. Llunas serà detingut per formar part del moviment anarquista i la publicació quedarà suspesa fins a nou avís. Tot i això, «La Tramontana» va tornar a editar-se, però aquest cop de forma intermitent. Finalment, l’atemptat de Processó de Corpus de l’11 de juny de 1896, i la creixent persecució de tots els elements anarquistes per part del govern de la restauració, van obligar a clausurar definitivament la publicació. Tot i que es van produir alguns intents per editar de nou la revista en els anys 1903, 1907 i 1913, cap d’ells va prosperar amb èxit. Durant els quinze anys en què es va prolongar la publicació, hi van col·laborar articulistes reconeguts de l’època com Eudald Canibell, Cels Gomis i Anselmo Lorenzo.

Llunas, de bracet amb «La Tramontana», va ser un dels líders del lliurepensament, un corrent politicosocial que va aflorar a Catalunya en l’últim terç del segle XIX. Aquest moviment, que combatia contra l’església i l’estat borbònic, acollia totes les posicions progressistes contràries a la Restauració. Ideologies tan oposades com la maçoneria, el republicanisme, el catalanisme, el federalisme i l’anarquisme compartien espai polític sota els paraigües de «La Tramontana». 

Llunas com a ideòleg i «La Tramontana» com a mitjà van ser dos elements cabdals per impulsar aquest moviment.

https://www.nuvol.com/llibres/assaig/...

Edmundo Marculeta: «Las seis muertes de Durruti»

Este video se ha realizado utilizando las imágenes del libro centrado en la muerte de Buenaventura Durruti y autoeditado por el escritor y dibujante Edmundo Marculeta Goicoechea (1923-1989), quien ensayó en esta obra una hibridación de historieta y divulgación histórica sobre la autoría de la muerte del destacado anarquista.

Aunque en diversas ocasiones se ha indicado el año 1973 como el de su publicación, en la página 47, junto al nombre del autor, aparece un 84, dato que podría indicar la verdadera fecha de la edición.

Naturalmente este Centre d'Estudis Llibertaris no tiene porqué compartir los puntos de vista del autor sobre este tema.

Agradeceremos a los herederos de Edmundo Marculeta que comprendan que la utilización de la obra «Las seis muertes de Durruti» para realizar el vídeo no pretende obtener más beneficio que el de favorecer la divulgación de este importante episodio histórico.

Trobada amb Malalai Joya, ex-diputada al Parlament d'Afganistan, a Terrassa (2025)

 

Malalai Joya (en persa: ملالی جویا) es una política afgana nacida en 1978.

Entre 2005 y 2007 fue miembro del parlamento afgano representando a la provincia de Farah. Fues expulsada cuando denunció públicamente la presencia de los señores de la guerra y criminales de guerra en ese parlamento.

Su suspensión en mayo de 2007 generó protestas internacionales y se hicieron llamamientos para su reincorporación por parte de escritores de alto perfil, intelectuales como Noam Chomsky y políticos, incluidos miembros del parlamento de Canadá , Alemania , el Reino Unido , Italia y España . 

En 2021, Joya se vio obligada, bajo amenaza del régimen talibán, a abandonar Afganistán y vivir en el exilio.

https://malalaijoya.com/es/

Trobada organitzada per CGT Terrassa, Rudes Rebels, Centre d'Estudis Llibertaris «Josep Padilla», Kasal Okupat i Autogestionat Joan Berney «El Kasalet» i CNT Terrassa.

Manel Aisa: Tiempo de generosos y cautivos anarquistas. Para echar a andar en el recuerdo 1939-1976

 

Este libro de Manel Aisa es una de las puertas para entender la magnitud de la tragedia del pueblo español, y en concreto de mujeres y hombres del anarquismo y el anarcosindicalismo, que fueron capaces en 1936 de ganar al ejército y al fascismo y empezar a construir el sueño de la revolución.

Por ello, al terminar la guerra en 1939, el fascismo franquista se cebó con aquellos combatientes y truncó tantas vidas como pudo. Tanto que, todavía hoy, 84 años después, muchas de esas vidas permanecen en el silencio de las cunetas de cada pueblo de España, sin demandar aún a los asesinos. En definitiva, el objetivo es, recuperar el nombre y la identidad de cada persona que, en los tiempos oscuros del franquismo, tuvo la dignidad de luchar contra la ignominia de un sistema corrupto, represor, y asesino, cuando toda España era una cárcel.

Hubo quien no aceptó ese régimen político opresor y plantó cara a la mentira del sistema. Y para que las mujeres y hombres que vieron truncados sus sueños, de un mundo mucho mejor, entre iguales, no pierdan su identidad, rescatamos aquí una pequeña parte de su historia. Para que se sepa, el nombre y apellidos de generosos y cautivos anarquistas, no queden en el olvido y podamos recuperar su historia, que es la historia de un pueblo que luchó por la libertad. 

¡Que su nombre no quede en el olvido!

El atentado del Ejército Español de Liberación contra Amics de les Arts i Joventuts Musicals (1980)

Junio de 1978 es una fecha histórica en la vida de el fabricante de velas Manuel Reinero Banda. Ese mes, Reinero, de cuarenta y nueve años, nacido en Rosal de la Frontera (Huelva) y con residencia en Polinyà, una pequeña localidad de El Vallès, conoce al teniente de la Guardia Civil Andrés Bachiller Alcolea.

El encuentro se produce en plena noche junto a la armería de Mariano Viadas. Dos días antes una pareja de atracadores había desvalijado el establecimiento y Reinero, persona de ideas ultraderechistas, hijo y hermano de guardias civiles, y militante de Fuerza Nueva, se había brindado a dar protección a la armería mientras el teniente de la Guardia Civil, destinado en aquella zona, hacía lo mismo.

Unas semanas más tarde Reinero Banda y Bachiller Alcolea han hecho amistad hasta tal punto que, juntos, preparan una acción para dar un escarmiento a los familiares de los atracadores de la armería. Una noche, un grupo de personas se acerca a la casa de uno de los atracadores y dispara sus armas contra la vivienda. La advertencia estaba hecha.

Según las declaraciones del ultra arrepentido, el capitán Bachiller fue quien le incitó a dar el paso definitivo en la trayectoria que le ha puesto fuera de la ley. 

La primera insinuación se la hizo en junio de 1978 durante el asalto a la armería de Mariano Viadas. Una noche en que estaba de protección, pasó por allí el teniente Bachiller, se detuvo para saludarle y le dijo: 

«Si viene alguien con malas intenciones, mátalo y te vas de aquí, que quien tenga que buscarte, no lo hará».

Reinero, que ya era un ultra exaltado, se creció. Con un grupo de amigos reclutados en los mítines de Fuerza Nueva, cuatro guardias civiles y dos policías municipales creó el Ejército Español de Liberación y se convirtió en su segundo líder. El cargo de máximo responsable se lo adjudicaba Reinero al teniente de la guardia civil Andrés Bachiller Alcolea. 

Durante los primeros meses el Ejército Español de Liberación se dedicó a llenar la comarca de pintadas amenazantes, hasta que un día decidieron pasar a la acción...

A partir de entonces, Ripollet, Terrassa, Sabadell, Sentmenat y otras poblaciones catalanas comenzaron a sufrir las acciones del «ejército» de Reinero...

Ferran Aisa: «Felip Cortiella: creador del teatre anarquista català»

Felip Cortiella Ferrer (Barcelona, 1871 - Barcelona, 1937) fou un tipògraf, dramaturg i militant anarquista.

Amb només deu anys, es va veure obligat a entrar a treballar al periòdic «La Publicidad» com a caixista. Després continuà guanyant-se la vida en diverses impremtes. Aquests anys són decisius per a la seva formació purament autodidàctica, ja que és el moment que s'inicia en les primeres lectures polítiques i que s'interessa pel món del teatre.

El 1894 escriu «A los centros y sociedades de recreo de Barcelona», un text programàtic en què critica durament el teatre societari barceloní pel seu caràcter caduc, ociós i panxacontent i reclama una alternativa centrada en la representació d'obres estèticament innovadores i dedicades a la qüestió social. Just després, el 1895, funda la Compañía Libre de Declamación, amb què intentà establir un cànon teatral propi i divulgar-lo entre els obrers, prenent com a referent el teatre d'idees, especialment Ibsen. Això sí, sempre des d'una perspectiva doctrinal molt militant i pamfletària. Recupera, a aquest efecte, les obres «Senyors de paper», de Pompeu Gener, i «El mundo que muere y el mundo que nace», de Teresa Claramunt, i presenta una traducció castellana d'Ibsen, «Casa de muñecas».

El 1897, Cortiella entra a la impremta de L'Avenç, on es guanya una notable reputació com a tipògraf, tot i que aquest mateix any és empresonat arran del procés de Montjuïc. En els anys del tombant de segle escriu «Els artistes de la vida» (1898) i, després d'un breu viatge a París, tradueix «Els mals pastors» (1900), d'Octave Mirbeau. El 1902 torna a intentar articular, tot i la precarietat de mitjans, una plataforma des de la qual pugui donar a conèixer les principals veus renovadores de l'escena europea. Així neix el primer cicle de les «Vetllades Avenir», protagonitzades per l'agrupació teatral homònima dirigida per ell mateix.

En una nova temptativa de divulgar la cultura àcrata, juntament amb Joan Casanova i Pere Frarets, funda el 1903 el Centre Fraternal de Cultura. En els anys següents organitza nous cicles de vetllades al Teatre Circo Español i al Teatre Apolo, i publica el setmanari teatral homònim, que just durà cinc números. Entre les obres representades cal comptar una nova obra pròpia, «El morenet» (1905), que s'allunya un poc del rígid doctrinarisme de les peces anteriors i que ens recorda vagament els drames de baixos fons de Juli Vallmitjana.

Després d'aquestes funcions, la seva activitat com a autor i promotor teatral es veié frenada per la seva delicada salut i per les circumstàncies polítiques adverses. El 1917 escrigué un nou drama no publicat titulat «La parella ideal». Finalment, a les acaballes de la seva vida, publicà la seva darrera peça, «La brava joventut», dins el volum «La vida gloriosa» (1933). Aquest és segurament un dels seus drames més complexos, en què defensa la catalanització de l'anarquisme, reflex de les tensions identitàries en el si del moviment en aquells anys, i pregona sense embuts la revolució social.