FREDERIC MARÍN: LES COL·LECTIVITZACIONS I LA SOCIALITZACIÓ D’EMPRESES. GUERRA I REVOLUCIÓ 1936-1939

Quan parlem amb la nostra gent gran dels anys de la guerra, de vegades, massa sovint, la conversa se centra en les imatges difuses del lloc comú, o en les restringides de la mera experiència personal i, així mateix, deformades per la llunyania en el temps o per un punt de vista que en els seus orígens fou concebut sota la perspectiva sempre deformadora d’una mirada infantil.

Lluny d’aquests dos casos, intentarem aprofundir una mica en el tema de les col·lectivitzacions amb Frederic Marín, militant cenetista nascut a Enguera (València) l’any 1902 i establert a Terrassa el 1915.

En abandonar la nostra ciutat, a l'octubre de 1938, per incorporar-se a la 119a Brigada Mixta de la 26a Divisió, Frederic Marín havia pertangut successivament a la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la Federació Local de la CNT (1936); al Consistori Municipal (1937), com a regidor de transports, obres públiques i administració local; i a la Conselleria d'Economia de Terrassa (1938), creada per decret per la Generalitat. Ningú més adient, doncs, per parlar-nos amb coneixement de causa de les col·lectivitzacions terrassenques.

Frederic Marín, Pedro Costa, Minerva Sábat, Francisco Sábat i Maria Sábat (Montpellier, 1946)

LES COL·LECTIVITZACIONS I LA SOCIALITZACIÓ D’EMPRESES. 

GUERRA I REVOLUCIÓ 1936-1939

Guerra i revolució

—Quina actitud van adoptar a Terrassa els militants cenetistes els dies posteriors al 19 de juliol? Com es van afrontar la guerra i la revolució?

—Acabada la vaga general revolucionària, que es va iniciar el 19 de juliol de 1936, els primers dies d'agost de 1936 la calma renaixia a la ciutat, com a qualsevol altre lloc on s'hagués vençut el feixisme. Centenars de milicians havien marxat cap a l'Aragó, entre ells un nombre considerable de militants de la CNT.

Els militants del moviment llibertari que ens vam quedar no érem els més ben preparats —tampoc no érem els menys preparats— per endegar les conquestes socials que la revolució ens va posar a l'abast tot seguint els preceptes que nodreixen el comunisme llibertari.

Durant els dies escolats des del 19 de juliol, les nostres organitzacions havien multiplicat les reunions de militants i les assembles públiques de tota la població, que van tenir lloc en locals espaiosos prèviament confiscats i en el camp d'esports, amb capacitat per a milers de persones. Les orientacions transmeses apuntaven a la incautació per part dels obrers de fàbriques i tallers, així com de tots els béns de producció i els capitals propis dels centres de treball on eren el 19 de juliol. En aquesta primera època de transformació social, les col·lectivitats d'una mateixa branca —per l'herència organitzativa industrial de l'antic sistema capitalista— eren excessivament disperses per a la nova situació. Iniciat el camí de l'economia amb una orientació comunista llibertària, ens havíem d'adaptar a mètodes més adients fins a arribar a la veritable socialització que comporta. Aquest fou el nostre objectiu i allò a què ens van dedicar.

Per començar la nostra acció, la Federació Local de Sindicats d'Indústria de la CNT, en reunió general, va nomenar una Comissió d’Estadística i Orientacions Econòmiques. Fou quelcom semblant al «Consejo de Estadística y Producción» que proposava el dictamen sobre el Concepto Confederal del Comunismo Libertario aprovat pel Congrés de Saragossa. Vam formar aquesta comissió tres companys.

—A més de formar part d'aquesta comissió, va pertànyer a alguna col·lectivitat?

—Sí, a la de la fàbrica Barata Hermanos, on ja treballava abans de la revolució. Vaig ser al Consell d'Empresa. Però hi vaig estar poc temps, la vaig abandonar precisament en ser designat per la F. L. de la CNT per integrar-me a la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques.

La Comissió d’Estadística i Orientacions Econòmiques

—Quina funció feia aquesta comissió i quin grau d'influència tenia sobre les col·lectivitzacions?

—Sota la supervisió d'un company tècnic industrial, elaborava plans de fabricació que, un cop aprovats per les assemblees de treballadors, eren posats en pràctica pels Consells d'Empresa; però l'autonomia de les col·lectivitats era absoluta, les assembles decidien l'orientació de la gestió general, bo i acceptant o rebutjant plans o iniciatives que, per altra part, podien provenir d'un obrer qualsevol.

—Hi havia un horari fix a les empreses col·lectivitzades?

—Quaranta hores a la setmana, per bé que de vegades es treballaven més hores, de nit o els diumenges, segons les circumstàncies.

—Com funcionava la qüestió dels salaris? Es van congelar? Es va pagar algun cop en espècie?

—Va mantenir-se com abans de la revolució la diferència de paga segons la categoria laboral, però el salari va augmentar per a tots. Es pagava amb moneda, gairebé mai no es va fer amb productes procedents d'intercanvis.

—Què va passar amb la seguretat social? Es van crear organismes de socors?

—No, no es va crear cap organisme nou, però els serveis hospitalaris de la ciutat eren bons, en termes generals. Sí que es va fer un gran esforç per lluitar contra els accidents de treball, amb uns resultats molt positius. En cas de malaltia, es pagava íntegrament el salari. L'avortament era legal si era sol·licitat per causes purament de salut.

—En algunes fàbriques hi va haver Comitès de Control; què eren i en què es diferenciaven dels Consells d'Empresa?

—A les empreses on els patrons es van quedar després del 19 de juliol de 1936 (molt poques) —en aquelles on els patrons no van ser acusats d’intel·ligència amb el feixisme— s'hi van instituir els Consells de Control si la empresa donava feina a menys de 100 obrers. El seu funcionament no era, en essència, diferent de l'existent a l'antic règim patronal. El patró continuava essent l'amo en l'administració i la direcció de l'empresa, però la fórmula nova introduïa la facultat per part del Comitè de Control de fiscalitzar les diferents operacions decidides per a la bona marxa de l'empresa i d’oposar-se a allò que considerés anormal, perjudicial o no convenient. Els casos de conflictes entre el patró i el Comitè de Control, segons la seva índole, eren resolts pel Comitè d'Enllaç CNT-UGT o per la Conselleria d'Economia. El proveïment de primeres matèries, com a ajuda sol·licitada, es concedia com si es tractés de col·lectivitats.

A la recerca de primeres matèries

—Crec que vostè, com a membre del Comitè Industrial de la Conselleria d'Economia Municipal, va fer una gestió important buscant primeres matèries per a les col·lectivitzacions. Ho podria explicar?

—El Consell Municipal s'atribuïa funcions que no tenia abans de la revolució. La seva gestió va ampliar-se a totes les activitats de la ciutat, entre elles les d'indústria i economia, amb una secció que es deia Conselleria d'Indústria. La CNT hi havia posat un company al capdavant. D'altra banda, a causa de la sindicació forçosa decretada per a tothom, ja fos a la CNT o a la UGT, es van haver de formar Comitès d'Enllaç. Seguint aquestes directrius, el Comitè també havia d'integrar les dues sindicals; es va fer així, i va rebre el nom de Comitè d'Indústria que es va integrar a la Conselleria d'Economia instal·lada en el local que havia estat l'Institut Industrial, l'antiga seu de la patronal.

Tot funcionant ja el Comitè d'Indústria, es va acordar considerar que el més important era conèixer immediatament les existències de llanes d'origen, llanes assortides, llanes regenerades, cotó, seda i fibres artificials útils per a la fabricació tèxtil, a més d'altres matèries complementàries com ara olis, soses, colorants, etc. En aquest sentit, es va enviar una circular a totes les empreses, advertint alhora que les existències de matèries per a la fabricació s'havien d'emprar prioritàriament per a les necessitats del front de guerra i els hospitals de sang. Com a complement de la circular, es van fer visites a les empreses que es considerava que estaven en possessió de quantitats importants de matèries primeres. El treball d'estadística es va fer amb normalitat i se'n van obtenir bons resultats. Però no tot es va reduir a saber les existències emmagatzemades o en via de manufacturació en mans de la indústria. Calia saber en quina situació estaven els proveïdors susceptibles de proporcionar-nos de manera regular les matèries primeres que permetessin la continuïtat del bon funcionament de les indústries com fins aleshores. Si més no, el millor subministrament possible en les circumstàncies que la guerra podia imposar. El problema va deixar de ser d'ordre local i s'hi van afegir factors desconeguts molt importants per a la seva solució. No en llanes regenerades, ja que s'estava gairebé segur que Catalunya mateixa en podia proveir les necessitats. Aquí tot estava organitzat i els proveïdors es mante­nien ferms, la incògnita eren les llanes d'origen. Per tal d'esbrinar a què calia atendre's, la Conselleria d'Economia va decidir que es fes un viatge als llocs de producció llanera on es proveïen els antics patrons.

Els grans ramats llaners, particularment els magnífics merins, eren a Extremadura i a les comarques del Baix Aragó. S'hi va anar amb la intenció de veure com havien quedat a causa de la guerra aquestes fonts de proveïment de la indústria fabril i tèxtil. Si la primera matèria no faltava, podrien treballar totes les altres indústries de la ciutat, ja que n'eren tributàries. Si en l'aspecte general aquest viatge interessava la Conselleria d'Economia, en l'ordre particular interessava també les dues gran empreses col·lectivitzades d'acondicionament i filatura d'estam i llana cardada. Els seus antics patrons havien comprat poc abans que esclatés el moviment quantitats importants de llana, i fins i tot l'havien pagada.

Vam demanar la col·laboració d'aquestes dues empreses i ens va ser immediatament concedida. Vam comunicar el nostre pla a la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la CNT, la qual hi va estar totalment d'acord i va donar el seu vist-i-plau. Vam fer el viatge sis persones: un membre del Consell d'Empresa i un tècnic per cada una de les dues empreses, i dos membres del Comitè d'Indústria adjunt a la conselleria d'Economia; un d'aquest darrers va ser el responsable del grup. Pels informes a l'abast, se sabia que gran part de la zona llanera del Baix Aragó era a les mans de la «Columna de Hierro», que operava en aquell front. A València ens vam entrevistar amb el cap d'aquesta columna, el qual, si bé va reconèixer que tenia certa quantitat de llana pagada abans del 19 de juliol, va dir que no la lliuraria si no era a canvi d'articles elaborats imprescindibles per a la columna. Nosaltres, tot comprenent la situació que justificava la mesura d'incautació de la llana, no vam insistir a recuperar-la. Vam acceptar un compromís verbal per a un possible intercanvi, refiant-nos que ambdues parts compliríem allò que havíem pactat.

Cap a Extremadura

—Vam prosseguir el viatge cap a Extremadura amb rumb a la comarca llanera que inclou els pobles de Don Benito i Villanueva de la Serena. El front de guerra era molt a prop i els feixistes controlaven d'altres comarques de producció llanera. No vam trobar companys amb els quals poguéssim entrevistar-nos. No sabíem si havíem de parlar amb els ramaders o amb els seus successors, en el cas que els ramaders haguessin desaparegut. Les nostres gestions van ser relativament laborioses, però no vam trobar dificultats grans que ens portessin al fracàs. Ben al contrari, vam recuperar una quantitat molt important de quintars de llana, i davant nostre mateix se'n va organitzar una primera expedició amb vagons de tren. Calia apressar-se a treure la llana d'allí, per evitar que caigués en poder de l'enemic.

Ens va fer l'efecte que érem enmig de gent addicta. Vam negociar altres adquisicions per al futur i vam acordar alguns intercanvis. Al cap de tres dies ja ho havíem acabat tot. Vam veure la possibilitat que aquesta part d'Extremadura continués sent la productora important de llanes que sempre havia estat, de la qual cosa es beneficiarien la indústria fabril i tèxtil de Terrassa i les indústries auxiliars per a la seva expansió econòmica. Així, si el feixisme no ocupava aquestes regions, podríem proveir les nostres col·lectivitats. Ens van informar que uns quants ramats ja havien estat traslladats a d'altres pastures més allunyades del front.

Vam començar la tornada a Terrassa i ens vam endinsar una mica a Andalusia fins a la població de Lopera (Jaén), productora d'oli d'oliva. Portàvem l'encàrrec de la Conselleria de Proveïments (sota la titularitat de la CNT) què s'enviés a la nostra ciutat una quantitat important d'hectolitres d'aquest producte, havent-se establert el contacte ja abans. Vam aprofitar-ho per gestionar l'adquisició d'olis amb un alt grau d'acidesa, els quals, si bé són impropis per al consum domèstic, poden servir, però, per al tractament de llanes en procés de fabricació. Vam establir un acord preliminar. Un cop a Terrassa, vam donar compte dels resultats de la missióque ens havia estat assignada, i van ser considerats satisfactoris.

Administració autònoma

—En general, quines deficiències o dificultats van tenir les col·lectivitats?

—La indústria fabril i tèxtil que es va col·lectivitzar en tornar a la feina a principis de l'agost de 1936 estava formada per empreses que van mantenir-se autònomes, i cadascuna va conservar la unitat pròpia establerta per la raó social de l'antic règim patronal. De fet, es pot dir que només havia canviat la direcció de les empreses. Abans se'n feien càrrec i decidien els patrons, ara era el Consell d'Empresa amb el suport dels treballadors. Però en matèria de normativa interna d'administració, cada empresa decidia ella mateixa. Si bé cal admetre que, en general, l'administració de les col·lectivitats va ser bona, també és veritat que es basava en una mena de concepte de territoris tancats segons el qual cadascuna es desentenia de totes les altres.

I per aquesta visió curta, amb la qual se circumscrivia la conquesta social de la revolució al radi reduït de la seva pròpia entitat productiva, existien en la mateixa branca col·lectivitats riques i col·lectivitats pobres. L'herència que cadascuna d'elles va rebre de l'antic règim patronal va ser allò que les va classificar en diferents categories. Va ser la dualitat sindical —amb el seva divergència de concepcions socials— el que va provocar aquesta situació? És possible que sí. I el decret sobre les col·lectivitats de la Generalitat de Catalunya no va arreglar res. Només va legalitzar les col·lectivitats tal com eren aleshores i, evidentment, les va embolicar en les malles de la llei.

Aquesta situació no podia satisfer els militants de la CNT, els quals consideraven les col·lectivitats com el primer pas cap a una veritable socialització que portaria la igualtat econòmica per a tots.

Les reunions de militants i les assemblees generals del Sindicat de la Indústria Fabril i Tèxtil i de la Federació Local de Sindicats d'Indústria es van celebrar a gran escala, i aquests fets van contribuir a aplanar molts inconvenients i a perfeccionar, a mesura que es treballava, el funcionament de les col·lectivitats. Però cal consi­derar el fet que no estàvem sols. La UGT, que era un simple embrió en esclatar el moviment, s'havia engrandit bastant en decidir-se la sindicació forçosa, tothom que a la ciutat era «conservador» es va afiliar a aquesta central.

Mentre els sindicats de la UGT de Terrassa van estar sota la direcció d'elements del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), l'entesa amb la CNT va aconseguir-se amb una facilitat relativa, tot i que no sempre hi havia harmonia. Però en vigílies dels fets del maig del 1937, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, que acabava de néixer i els dirigents del qual eren majoritàriament antics trentistes, va copar els càrrecs de la UGT i va convertir les relacions amb la CNT en quelcom molt més difícil que no ho havia estat fins llavors. Això no va impedir que la CNT proposés a la UGT un pla de socialització per a tota la indústria fabril i tèxtil de Terrassa.

El pla de socialització va ser redactat per dos companys que formàvem part de la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques. Es va presentar a l'organització confederal, es va discutir en diverses sessions, i va ser aprovat després d'introduir-hi algunes petites modificacions. La UGT va donar llargues a la qüestió i no es va pronunciar ni amb l'acceptació ni amb el rebuig. Es van limitar a dir que l'estaven estudiant i que encara no podien decidir-se. Els vam suggerir que ens presentessin alguna proposta segons la seva visió i que ho discutiríem. Però res de res, van passar els mesos i la situació de diverses col·lectivitats va esdevenir molt greu. És evident que la UGT seguia les consignes del PSUC, enemic de qualsevol socialització i que, si hagués pogut, fins i tot hauria dissolt les col·lectivitats. Aquí la CNT va pagar un error del qual era responsable.

Redistribució dels beneficis

—A quin error fa referència?

—El 14 d'octubre del 1936 es va formar el consell municipal amb els sectors polítics i sindicals de la ciutat. S'hi va concentrar tot el que feia referència a les activitats generals de la ciutat, amb la indústria i l'economia. Era una concepció que ens semblava força una comuna llibertària. La CNT controlava nou conselleries i dirigia la d'economia. Però incomprensiblement, i aquest és l'error, el 9 de juliol del 1937 la CNT va deixar la conselleria d'Economia que va ser ocupada per l'UGT fins el maig del 1938. La conselleria d'Economia controlada per l'UGT va esdevenir una fabulosa empresa atenta en primer lloc a obtenir beneficis lucratius de les matèries que rebia destinades a la producció de guerra. Aquestes matèries, cedides pel govern a preus determinats, o adquirides per la conselleria per inicia­tiva pròpia, transformades per la indústria en mantes per al front i els hospitals, i també en altres teixits imprescindibles per a les necessitats bàsiques de la reraguarda, van ser facturades a preus que deixaven un marge exagerat de beneficis que la conselleria d'Economia va retenir, bo i oblidant que en tot cas aquests beneficis pertanyien a la indústria, a les col·lectivitats, i no a ella. Va haver-hi balanços saldats amb milions de pessetes de superàvit, mentre que certes empreses van veure's obligades a recórrer a l'ajut, d'altra banda molt interessat, de la Generalitat de Catalunya. Aquest ajut implicava, quan el concedien, la presència d'un interventor a l'empresa, i pràcticament s'acabava la col·lectivitat. La CNT va haver de transigir-hi fins que van canviar les coses, al maig del 1938.

—Què passa, doncs, amb les col·lectivitzacions a partir del maig de 1938?

—La inestabilitat constant del panorama polític provoca la reducció dels poders econòmics que la revolució va posar sota la supervisió del Consell Municipal. La conselleria d'Economia de Terrassa va ser establerta per decret de la Generalitat de Catalunya del 10 de maig de 1938, com a delegació seva. Va nomenar un president de l'UGT i un vicepresident de la CNT. Aquest últim tenia al seu càrrec tot allò que concernia la fabricació per la indústria de guerra en relació directa amb les col·lectivitats.

Acords de la CNT per a la nova etapa

1. Amb els beneficis que va establir amb el seu darrer balanç la conselleria d'Economia, ajudarà immediatament les empreses col·lectivitzades amb dificultats financeres, bo i donant-los els mitjans per al seu desenvolupament futur. D'ara endavant, cap altra empresa col·lectivitzada haurà de recórrer a la Generalitat de Catalunya.
2. Ja que el cabal d'aigües de què disposa Terrassa és insuficient per al proveïment normal de la població i les necessitats bàsiques de la indústria, en especial quant als aprestos i els tints, del benefici assenyalat en la conselleria d'Economia es lliurarà al Consell Municipal un milió de pessetes —quantitat molt important aleshores— perquè es pugui dur a terme el pla de captació d'aigües dissenyat ja abans del 19 de juliol de 1936.
3. A partir d'aquest moment la conselleria d'Economia no retindrà cap benefici. Els excedents de capital al tancament dels exercicis administratius al seu càrrec s'empraran en benefici de les col·lectivitats i en obres urbanes d'utilitat.

Cap a la socialització

Aquest pla es va dur a terme en una bona part. El municipi va disposar del seu milió de pessetes. Quanta la indústria, es van engegar algunes col·lectivitats petites que estaven aturades, abandonades per l'anterior conselleria d'Economia perquè les seves màquines no rendien la producció d'altres de més modernes. Per a nosaltres això no comptava. Allò que sí comptava era que tot treballador tingués, almenys en allò que ens incumbia, els seus mitjans de vida, obligat a conservar els mals estris que li havien tocat el 19 de juliol. La socialització —pensàvem— suprimirà aquests caos de desigualtat injusta. La fesomia de l'activitat industrial va canviar en poques setmanes.

Tanmateix, no va anar tot corn una seda. El subministrament de fluid elèctric era molt deficient i se'n podia fer ús molt poques hores al dia. Per aprofitar el poc elèctric que arribava, es treballava a hores inversemblants durant la nit i els set dies de la setmana. I tot allò amb una alimentació insuficient en quantitat i qualitat, però, malgrat tot, les col·lectivitats rutllaven. La tragèdia de debò estava en els fronts de guerra. No obstant això, encara es bregava per la socialització. Totes les empreses col·lectivitzades amb majoria de la CNT en els seus consells estaven per la socialització d'acord amb el pla establert per l'Organització, entre elles les dues més importants de Terrassa. Aquest corrent es va confirmar en una assemblea general de consells d'empresa celebrada a mitjans setembre de 1938 al Teatre del Poble (abans Teatre Principal). Es va continuar treballant en aquest sentit, però dissortadament el pla de socialització no es va poder aplicar. Les hordes feixistes van entrar a Terrassa el 26 de gener del 1939.

Jordi F. Fernández Figueras

Entrevista publicada a la revista Al Vent, n. 90, Terrassa, 1986. 

(He realitzat algunes esmenes de redacció que no alteren la informació essencial.)

ELS FETS DE JULIOL DE 1936 A TERRASSA

ELS FETS DE JULIOL DE 1936 A TERRASSA I ELS SEUS ANTECEDENTS

El 17 de juliol de 1936 era vox populi la imminència d’un alçament militar, fet que es va confirmar el dia 18. En conseqüència el dia 19 molts terrassencs es van dirigir a BCN per enfrontar-se als militars. Els cenetistes feia temps que es preparaven per a què si arribava una ocasió com aquesta es pogués intentar una revolució social...

Aquell mateix vespre es va repartir per Terrassa una octaveta firmada por totes les organitzacions antifeixistes cridant a una vaga general indefinida.

Del 20 al 25 de juliol els sindicats i els partits obreristes es van incautar d’edificis i vehicles, i van començar a allistar i entrenar milicians. El dia 25 es van poder veure pel carrers los primers carros blindats por las calles, que havien estar construïts a «La Electra».

 Del 28 al 31 es va començar a treballar en les petites empreses i el 31 la CNT en assemblea va acordar la reincorporació general als llocs de treball.

 Per tirar endavant el funcionament de les grans fàbriques es van implantar el Comitès de Fàbrica que recollirien els acords de les assemblees i vigilarien que es complissin i els Comitès de Control, formats per tècnics que portarien a la pràctica aquests acords.

La primera socialització total es van fer en l’àmbit dels serveis d’Aigua, Gas i Electricitat, i les primeres col·lectivitzacions van ser les dels forns de pa i el ram de la construcció. [1]

Per coordinar-ho tot es va crear l’1 d’agost el Comitè d’Indústria de Terrassa on havia representants de CNT, POUM, ERC i PSU (encapçalat per Eduard Ballbé del POUM). Aquesta institució va ser substituïda el novembre per la Comissió d’Economia de Terrassa (encapçalada per Facundo Machirand de la CNT).

Així doncs, la voluntat de l’anarcosindicalisme a Terrassa, com arreu de Catalunya, era iniciar una tasca constructiva, encaminada a implantar un socialisme llibertari, es a dir:

 1/ [Socialisme] Que treballaria per assolir una societat sense classes i per implantar el control obrer del mitjans de producció —mitjançant l’expropiació i la col·lectivització de la propietat privada— i a fer-ho sense la intervenció de cap burocràcia que imposés criteris centralitzadors, rígids i  allunyats del contextos concrets.

 2/ [Llibertari] Que treballaria per assolir una societat en la que les relacions fossin basades en la solidaritat i la lliure federació entre col·lectius i comunitats, i en la que cap poder fàctic intentés imposar determinats valors morals i culturals en les formes de la vida quotidiana de qualsevol individu.

Però, de ben segur, en moltes ocasions quan hem sentit parlar dels fets esdevinguts d’aquestes dates ni s’acostuma a explicar aquests objectius ni es considera com la CNT va participar en els diferents òrgans d’unitat popular que van gestionar la vida econòmica del municipi, l’ordre públic o l’abastiment de vitualles i matèries primeres (tasques ben complicades pel context de l'estat de guerra i de les lluites fratricides entre los forces antifeixistes), i que pel que fa a la gestió de l'empreses col·lectivitzades ho van fer amb força encert, fins al punt que el 1939 molts empresaris van trobar-les millorades i modernitzades.

Més aviat la gent [2] parla exclusivament d’assassinats (dels morts de la Barata el 24 de juliol, afusellats sense judici quan en realitat a qui es volia executar era a Amadeu Torrents, cap del Sometent, un individu extremadament violent), de confiscacions de propietats, de la crema d’esglésies, de registres i detencions arbitràries.

Per a desmentir la generalització dels robatoris per a l'enriquiment personal, veure el document 1

Però els esdeveniments no són blancs o negres, tenen matisos.

Es diu de que es volia assassinar la majoria d’empresaris... quan la realitat és que alguns empresaris van continuar treballant a les seves fàbriques com un obrer més i que, fins i tot, algun simpatitzava amb les esquerres com Pau Farnés o Josep Samaranch. Un cas especial és el de Valentí Noguera, un petit empresari, que militava com a anarquista i que per aquesta militància va ser afusellat pels franquistes el 1939 acusat d’haver publicat articles a Vida Nueva, haver estat un puntal de la Mutualitat Cultural i Cooperativa durant la Dictadura de Primo de Rivera i haver format part d'un comitè de vaga el llunyà 1910. [3]

Es recorda la crema del Sant Esperit i del convent de Sant Francesc, però s’oblida que van ser membres armats de la FAI i JL els encarregats d’evitar que les esglésies de Sant Pere correguessin la mateixa sort

Es parla de la violència dels revolucionaris, aprofito per recordar que no s’han d’excloure accions d’elements afins a Esquerra Republicana, POUM, Estat Català i PSU. Totes les organitzacions tenien els seus «homes d'acció». [4]

Aquesta violència es certa, no es pot negar, però no es pot deixar de banda que molts d’aquests fets violents que es poden atribuir a anarcosindicalistes es van fer al marge de les decisions orgàniques de la CNT i la FAI, com a manifestacions de venjança dels oprimits,  i que molts d’altres eren revenges per motius que no tenien res a veure amb les lluites socials i que es duien a la pràctica aprofitant el context. [5]

Aquell desig de venjança era la manifestació d'una emoció natural —que s’hauria d’haver de reprimit en favor de la justícia revolucionària— que responia als maltractaments patits. [6]

Uns maltractaments impulsats per alguns empresaris que segurament patien un Trastorn Antisocial de la Personalitat. Està estudiat que en el sistema capitalista aquesta mena de persones —caracteritzades per l’absència d’empatia i el menyspreu cap als drets dels altres— tenen moltes possibilitats de prosperar ja que no senten cap remordiment a l’hora d’explotar a altres persones per a obtenir beneficis personals.

Quines explicacions s’han donat per a què Terrassa tingués l’índex més gran d’assassinats (uns 226)? Algunes són força qüestionables...

Que a Terrassa els immigrants de fora de Catalunya no estaven integrats (a diferencia de Sabadell).

Que a Terrassa els empresaris eren despòtics (a diferencia dels de Sabadell, més paternalistes).

Que els empresaris terrassencs residien a la mateixa ciutat on tenien l’empresa (a diferència dels de Sabadell) i que per aquest motiu estaven més a l'abast de la revenja dels revolucionaris.

La gran presencia a Terrassa de carlins, un fet no gaire freqüent en un àmbit urbà.

La preponderància dins la CNT dels trentistes a Sabadell i dels faistes a Terrassa.

Resulta difícil trobar una explicació concreta, però, en tot cas, la primera quedaria desmentida si establim una comparança amb una altra parella de poblacions: l'Hospitalet (molta immigració, poca violència) i Alcoy (poca immigració, molta violència). [7]

* * *

En fi, abans d’enfrontar-nos a l’altra cara de la moneda, a la violència venjativa d’alguns revolucionaris, caldria que féssim una mirada retrospectiva a alguns fets esdevinguts a la nostra ciutat en els anteriors decennis del segle XX que ens ajudaran a entendre el context.

1909 Proposició de l’assemblea obrera celebrada a Terrassa amb motiu de l’inici de la guerra del Rif (Marroc)

El document redactat el juliol de 1909 denuncia el capitalisme, el colonialisme, el militarisme, el sistema de «quintes» i la crida de reservistes (de Catalunya i Madrid), [8] la complicitat de l’Església catòlica amb les elits econòmiques, la hipocresia de la religiositat burgesa i l’actitud acomodatícia dels polítics republicans; i alhora crida a solidaritzar-se amb els drets dels marroquins a conservar la independència del seu país.

Prou coneguda és la repressió contra aquells que rebutjaren aquesta guerra a l’anomenada Setmana Tràgica (juliol-agost de 1909) que suposar desenes de morts, centenars de ferits, milers de detinguts, condemnes a desterrament i cadena perpètua, i cinc  condemnes a mort (que inclouen la de Francesc Ferrer i Guàrdia).

Coincidint més o menys en el temps amb la Setmana tràgica es va produir al Rif la batalla d’Annual que va provocar la mort de 8000 soldats espanyols, membres de les classes populars, clar.

Per conèixer la proposició, veure el document 2

1910 Un succés escandalós a la Fàbrica Fill de Miquel Marcet

Els germans Josep i Miquel Marcet Poal eren ultracatòlics, catòlics d’una manera tossuda i cega, extremadament conservadors i molt propers als monàrquics tradicionalistes carlins.

 Coaccionaven a les persones treballadores a assistir a exercicis espirituals a un convent de Sarrià i posaven cartells de propaganda catòlica a l’interior de la fàbrica.

 Un dels seus treballadors, Josep Cardús «El Solsona» va decidir deixar d’assistir a les sessions d’adoctrinament catòlic conservador, portar al seu fill a una escola pública no catòlica i a més a afiliar-se a la Unió Republicana (on militaven Salmerón, Layret i Companys) i a l’anarcosindicalista Federació Obrera de Terrassa (era el primer i únic treballador de la fàbrica Marcet que ho feia).

 No era un teixidor qualsevol, era el que té una relació més directa amb els fabricants perquè la seva dona Havia estat la dida d’un dels fills de Miquel Marcet, o sia, la que tenia cura d’ell i l’alimentava amb la mateixa llet amb la que nodria la seva criatura, de la mateixa edat.

 El 25 de novembre de 1910, Josep Cardús pren una decisió que serà la definitiva per esgotar la paciència de Miquel Marcet. Aquell matí deixa la feina per assistir a l’enterrament civil d’Antoni Torrella, un prohom terrassenc, advocat república lliurepensador, escèptic i anticlerical, amic personal de Nicolàs Salmerón (president de la I República), membre de la junta de l’Ateneu Barcelonès (1884-1885), secretari de la Junta Revolucionaria de Terrassa durant les lluites obreres de 1886 i fundador dels diaris El Tarrasense (1868) i de La Publicidad (1878), a Barcelona.

Doncs malauradament, l’endemà mateix de l’enterrament «[...] en arribar a la fàbrica, el majordom va comunicar-li que l’apartaven de la feina. Al vespre, [...] va visitar la casa d’en Miquel Marcet per a demanar explicacions. Li’n va donar quatre: l’acomiadaven de la feina per haver assistit a l’enterrament d’en Torrella, per educar els fills al marge de la religió, per no anar al convent de Sarrià i per la necessitat de tenir un treballador que combregués amb les idees dels amos». [9]

«Una semana después [02/12/10], el tejedor se suicidó colgándose de manera visible del Puente de Vallparadís.» [10]

Així ho explica al llibre Las visiones de Ezkioga (1997), l’historiador William A. Christian, un sacerdot catòlic nord-americà honest (no pas un historiador anarquista al que es podria considerar sospitós de tenir una mirada esbiaixada) que afegeix que aquest succés va generar un gran escàndol més enllà de l’àmbit local.

Accidents laborals infantils

Salvador Cardús, fill de Josep Cardús i avi de l’actual sociòleg terrassenc del mateix nom, arran del suïcidi del seu pare va haver de deixar l’escola i posar-se a treballar en una fàbrica amb 10 anys fins que als 12 una cardadora li va destrossar la mà dreta.

Durant un temps va treballar despatxant a una farmàcia fin que, quan tenia 16 anys, un cunyat dels germans Marcet, el va contractar com comptable per a la seva empresa i alhora el va adoctrinar en el catolicisme més ranci.

Que se l’eduqués en el catolicisme més retrògrad queda en evidència en el llibre esmentat. Quan tenia 30 anys viatja fins a Ezkioga on, en una mena de Lourdes basc, havia persones que deien que la Verge se’ls apareixia. El pobre Salvador Cardús volia saber dels llavis d'algun dels molts vidents que freqüentaven aquella si el seu pare s’havia condemnat a l’infern al haver comés el pecat mortal de suïcidar-se. Un altre objectiu era pregar a la Verge per la salvació espiritual de Catalunya. Tal era la rentada de cervell que havia patit que aquests eren els seus objectius, en lloc de cercar justícia o intentar venjar-se dels responsables de la mort del seu pare.

Però si l’he esmentat ara és per recordar que, com ell, molts infants fins i tot amb menys edat —mal alimentats (sovint pa, patates i mongetes, i potser una arengada els festius) i vivint sense condicions higièniques adients— entraven a treballar a les fàbriques, cobrant sous de misèria exposats a jornades llargues (10 hores diàries, sis dies de la setmana) i en entorns laborals perillosos on sovint patien accidents que els ferien de gravetat o fins i tot els causaven la mort.

1919 La mort de Serafí Sala i la repressió policial

A unes memòries redactades el 1984, Federico Marín, obrer tèxtil terrassenc, menciona que cap a 1918 (ell tindria 16 anys) s’afilia a la CNT juntament amb seu amic Serafí Sala.

 Marín explica que quan s’inicia una vaga per reduir a 54 hores la jornada laboral a TRS, primer s’empresona a tots els membres de la junta sindical i als del comitè de vaga, després es persegueix a qualsevol afiliat a la CNT, la guàrdia civil ocupa militarment els carrers, a les nits es produeixen enfrontaments a trets entre vaguistes i somatenistes o pistolers del Sindicat Lliure fins que després de 14 setmanes la vaga s’atura per la victòria obrera... però el mes de maig de 1919, segons el testimoni de Manel Gras, Serafí Sala mor a conseqüència d’un tret d’un capatàs quan es creuen tots tres de nit al quatre cantons de la carretera de Montcada. Manel Gras temorós de patir un atemptat semblant s’exiliarà durant uns anys al Marroc.

A la tardor dels mateix any els empresaris terrassencs declaren un locaut. Marín marxa a BCN on troba una feina. Un dia s’assabenta que la policia de Terrassa el busca acusant-lo falsament de tenir una pistola i que com no el troben han detingut i empresonat al seu pare (2 mesos el van tenir engarjolat). Pocs mesos després es acusat de nou falsament d’haver llançat una bomba contra la residència del Comte d’Ègara i detenen novament al seu pare.

 Aquest cas particular ens pot servir d’exemple de l’ambient que es vivia a Terrassa (i a les grans poblacions catalanes) Per dades, potser incomplertes, que es poden trobar a l’Arxiu Municipal, sabem que entre 1918 i 1923 a TRS sovintegen els enfrontaments violents entre els obrers i les forces al servei de la burgesia (43 casos) i les detencions de cenetistes (73 arrests).

1923-1930 Dictadura de Primo de Rivera

La CNT va ser il·legalitzada i arreu molts militants van ser empresonats, altres es van haver d'exiliar i la premsa llibertària va ser prohibida. En canvi, a tot l'àmbit estatal, la UGT va continuar la seva activitat ja que no va ser il·legalitzada en acceptar el model de solució dels problemes laborals de la dictadura basat en els comitès paritaris [11] 

A Terrassa es va crear un ateneu, la Mutualitat Cultural i Cooperativa, sota la qual s’aixoplugà el llibertarisme local. Els impulsors van ser Valentí Noguera, Espartacus Puig, Pablo Rodríguez i Francisco Sabat.

1928 Crema i destrucció de llibres. Persecució de la cultura.

Quan mor Josep Soler i Palet (1921) deixa la seva casa, els seus mobles i la seva biblioteca a la ciutat. Fins el 1928 no s’obre al públic. Llavors es descobreix i es fa públic per part de joves futurs militants del POUM que persones no designades com a marmessores pel difunt han fet desaparèixer certs llibres del seu llegat així com llibres del llegat d’Antoni Torrella. Aquest fet va generar un gran escàndol més enllà de l’àmbit local.

1932 Assalt a l’Ajuntament

Per declarar el comunisme llibertari i com a forma de pressió per evitar les deportacions d’obrers a Bata (Guinea Equatorial) un centenar d’anarquistes encapçalats per Julián Abad «Poca Roba» van assetjar la caserna de la GC i, alhora, van assaltar l’Ajuntament. L’enfrontament a trets amb la Guardia Civil va acabat amb una trentena de cenetistes empresonats.

Alguns dels nostres «amics» quan esmenten aquest assalt diuen: «A Terrassa, on la FAI, partidària de l’acció directa revolucionària, tenia una gran influència, per no dir el control total de la CNT, aquests conflictes van ser especialment durs. El 15 de febrer de 1932 es produeix un dels fets més violents; un grup de revolucionaris anarquistes s’apoderen de l’Ajuntament i retenen com a ostatges per unes hores Estrenger i dos regidors més» (15 de febrer de 1932). «El Centre Catalanista Republicà de Terrassa» de Rafel Comes, dins Terme n. 26 (Terrassa, 2011). 

No es cansen, no, de recordar aquest fet, però a continuació teniu un exemple d'aquells altres esdeveniments que sempre s'obliden de recordar: «A les 9 de la nit, el guàrdia d'assalt Frederic Martínez, dispara uns trets contra el Vocal Conseller del Consell Municipal Joan Graells i Crous (ERC), i el mata. Més tard, a les portes de l'Ajuntament, el mateix guàrdia fereix greument el regidor de Finances Miquel Boada, de pronòstic reservat el regidor Francesc d’Assís Graells, així com també una dona anomenada Maria Cortès» (16 de juny del 1937). Terrassa 1936-1939. Tres anys difícils de Guerra Civil de Baltasar Ragon (Terrassa, 1976).

I quan no tenen aquesta mala memòria selectiva diuen coses com aquesta: «L’enderrocament de la monarquia i el govern dels partits republicans no va anar acompanyada, ni a la nostra ciutat ni a l’Estat, d’una mínima pau social. L’anarcosindicalisme provocava continus conflictes laborals i socials». «El Centre Catalanista Republicà de Terrassa» de Rafel Comes, dins Terme n. 26 (Terrassa, 2011). Evidentment, no els hi pot passar pel seu cap de persona de dretes i d'ordre que els qui provocaven els conflictes fossin membres de les classes privilegiades i elements d'extrema dreta.

1933 Llei de fugues

Al cenetista Siscu Catasús (a aquella época tan sols els burgesos es feien dir Francesc) la Guardia Civil li aplica la llei de fugues amb un tret per l’esquena l’11 de desembre de 1933 (al carrer Indústria). Aquests és un dels fets més bruts de la guerra bruta contra el proletariat militant terrassenc.

1934 Assalt amb armes a la presó local

Aprofitant el context insurreccional quan el president Lluís Companys va proclamar l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola, una quarantena de llibertaris van entrar a l'Ajuntament i es van apoderar de les armes abandonades pels escamots d’Estat Català i es van dirigir a la presó local per alliberar cenetistes detinguts amb motiu de la seva actuació orgànica. Van aconseguir alliberar set.

1936 Suport al cop d’estat

No s’ha de negligir que el 18 de juliol alguns terrassencs, violents i contrarevolucionaris, també van anar a BCN, però per donar suport als colpistes. I no era una decisió improvisada. Estaven al corrent de la conspiració. 

Veure el document 3

* * * 

He exposat alguns exemples de com lluitaven contra la classe obrera alguns empresaris terrassencs: amb el locaut i les llistes negres, amb els pistolers, amb un sometent paramilitar (1900 membres), amb el suport de l’extrema dreta (Peña Ibérica, Renovación Española, Círculo Tradicionalista, Falange Española), amb la complicitat de la policia i el jutges, amb la censura del pensament exercida pels missaires…

Un enfrontament dels opressors contra els oprimits amb unes forces ben desiguals, però que no per això es va aturar la lluita obrera.

Sense intenció de justificar la violència d’alguns revolucionaris, ara vull destacar lo incomprensible del desconcert i torbació amb que la gran burgesia terrassenca —que de manera directa o indirecta amb el seu silenci [12] havia endegat una dura repressió contra les classes populars— va rebre els efectes de la violència dels revolucionaris després del 19 de juliol.

Què s’esperava la burgesia?

No trobaven explicació per les brutalitats que patien infligides per obrers. És que potser creien que els anys anteriors havien estat una bassa d’oli per a les classes populars? Ignoraven els enfrontaments entre els seus sicaris i els sindicalistes?

Es queixaven qual se’ls confiscaven mobles, joies o coberteries de plata. Havien actuat mai amb commiseració davant el patiment de les famílies obreres víctimes del locaut?

 S’astoraven per la crema de peces artístiques al Sant Esperit. Amb raó, per descomptat, però els havia trasbalsat la destrucció de llibres fonamentada en la llista negra d’obres prohibides per l'Església catòlica?

 Quan ploraven —amb motiu— la mort dels seus marits, fills o pares, s’adonaven de la seva indiferència quan els morts eren Josep Cardús, Serafí Sala o Siscu Catasús?

Podria acabar aquest text sentenciant que qui va sembrar negres tempestes, va recollir llamps i torrentades... tot i que potser és millor fer-ho recordant els aspectes constructius de la revolució social que també van impulsar els anarquistes i llibertaris terrassencs.

Jordi F. Fernández Figueras

Text de base per a una xerrada al CSO La Tintorera

Terrassa, 17 de juliol de 2026

Notes

[1] Socialització: integración de todas las empresas colectivizadas y sindicalizadas d'un determinado sector industrial.

[2] Aquesta gent que pateix de mala memòria selectiva quan es refereixen a l'anarquisme i a  l'anarcosindicalisme. Aquests «amics» nostres tan demòcrates, tan assenyats, tan de... dretes (civilitzades, però, això sí), tot i que, la majoria en lo personal són molt bones persones (a excepció d'alguns perdonavides, que de tot hi ha), però adversaris en lo ideològic sens dubte.

Molts i molt pitjors aquells indocumentats que sense cap rigor van repetint i repetint llocs comuns erronis com el de la suposada composició exclusivament anarquista de les patrulles de control, la pertinença a la FAI de Durruti o la responsabilitat de la CNT en la mort (o desaparició) del bisbe Irurita.

I ja que he esmentat al bisbe Irurita dediquem un moment a examinar el seu estrany cas. Aquest bisbe, feixista declarat, després de fugir de la seu episcopal i amagar-se a casa d'un amic, va ser detingut l'1 de desembre de 1936 i empresonat al monestir de Sant Elies. Els publicistes franquistes afirmen, al contrari que va ser afusellat el 3 de desembre. Doncs bé, hi va haver testimonis que després de conquerida la Ciutat Comtal pels franquistes, el van veure sortir del propi arquebisbat acompanyat d'una altra persona, concretament, el dia 28 de gener de 1939. 

«Con la natural sorpresa que hacía el caso se acercaron a él y le dijeron “Señor obispo, ¡creíamos que le habían fusilado!”. El interpelado bajando la voz les espetó: “No griten, que me comprometen”. El azar hizo que, unos instantes después, apareciera en escena el doctor Reventós, que había tenido como paciente al obispo Irurita. El médico, que conocía a Arbós, también se sorprendió al reconocer al obispo, al que saludó, y éste le insistió igualmente en que no lo comprometiera.» «Caso obispo Irurita: menos misterios y más papeles» d'Antonio Gascón Ricao. [https://serhistorico.net/2020/11/18/caso-obispo-irurita-menos-misterios-y-mas-papeles/]

Van ser sis, doncs, els testimonis (el canonge Josep Aragonès i tres familiars seus, i el doctor Jacint Reventós i Joan Arbós, un amic seu) als quals, segons es diu, les autoritats del moment van fer callar acovardint-los. Que era viu i no afusellat podria explicar l'aturada del seu procés de beatificació per part del Vaticà i que no es tornés a designar un nou bisbe de Barcelona fins el 1942.

Serà difícil saber per quins motius mai més es va tornar a tenir notícia del bisbe Irurita ni on va viure amagat fins al moment de la seva veritable mort [reclòs a França, a Itàlia?]. Però, com si els publicistes reaccionaris no poguessin permetre que es perdés l'oportunitat de «santificar-lo», l'historiador Josep Maria Rafols va afirmar que Irurita hauria estat assassinat el febrer de 1939, entre la Seu d'Urgell i Andorra, per dos militants del Sindicat de l'Alimentació de la CNT. La increïble història del bisbe Irurita de Josep Maria Rafols (Base, 2021). Sembla un bon intent de mistificació, oi? Ara bé, contesteu-me, com es podria explicar que, a la Barcelona ocupada pels franquistes del 28 de gener del 1939, Irurita fos segrestat per dos cenetistes, que el portessin fins el Pirineu. travessant els fronts de batalla, per assassinar-lo el 2 de febrer a un indret de l'Alt Urgell? No és gaire creïble, veritat?

[3] Ens podem preguntar com es possible que pel simple fet d'escriure articles o de participar en los activitats d'un ateneu llibertari fos condemnat a mort. Valentí Noguera no era un home d'acció, no se li coneix cap acció violenta. Sens dubte es tractava d'aplicar una sanció exemplar que allunyés a altres petits empresaris o comerciants de cap vel·leïtat esquerranosa o catalanista.

La mateixa intencionalitat dissuasiva va motivar la condemna a mort de Salvador Forns. Va ser executat el 1943, tot i que, tant Alfons Sala, comte d'Ègara, com nombrosos comerciants, petits industrials, capellans, monges i veïns havien demanar l'indult afirmant que mai havia comés actes delictiu de sang i desmentint falsos testimonis. A Salvador Forns se li atribuïen assassinats, però la veritable raó de la duresa del seu càstig era haver abandonat el 1931 la Peña Ibèrica terrassenca (formada per carlins i espanyolistes, i liderada per José Clapés, un personatge que arribaria a ser alcalde franquista de Terrassa entre 1953 i 1964) per afiliar-se l'any 1935 al POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista). 

[4] Per exemple, ja s’havien donat veritables batalles campals a trets entre militants d'ERC i carlins, concretament el 19 de novembre de 1933 al carrer Colom. 

[5] Durant aquell mes d'agost de 1936 es va produir, després d'un judici popular, l'aplicació de la pena màxima per afusellament (executat per un escamot de cenetistes) contra un membre de la FAI per haver comés un assassinat, mentre que un altre membre de la FAI acusat de pillatge va aparèixer mort de manera violenta quan ja havia estat convocat formalment a presentar-se davant la justícia del poble.

[6] La justícia s’hauria de fonamentar en el seguiment d'unes normes iguals per a tothom i aplicades de manera imparcial, sense l’influx de passions personals i, a més, impartida mitjançant procediments reparatius i no en els simplement punitius. Però la realitat és que, ja sigui justícia burgesa o revolucionària, sovint també s’aplica amb violència.

[7] «En la primera ciudad [L'Hospitalet] la inmigración previa a la guerra es astronómica y la represión ínfima. En Alcoy, también típica ciudad lanera, con menor inmigración, el índice represivo es escalofriante». El impacto de la Guerra Civil en la economía del Vallès Occidental, tesi doctoral de José Eugenio Borao Mateo (Barcelona, 1990).

[8] El sistema de quintes obligava per sorteig als joves a anar a l'exèrcit, però permetia als rics lliurar-se pagant una quota en diners (redempció a metàl·lic) o trobant un substitut (algun necessitat, evidentment). Així doncs es fills de les famílies riques no anaven a la guerra, per la qual cosa el pes militar requeia només sobre els pobres. Els reservistes eren homes que ja havien fet el servei militar —i que ja eren casats i amb fills— que eren cridats de nou a incorporar-se l'exèrcit deixant la seva família en una situació de precarietat extrema.

[9] «La mort de Josep Cardús, àlies “Solsona”» de Marcel Taló Martí (Diari de Terrassa, 25 de novembre de 2023).

[10] Dins Las visiones de Ezkioga de William A. Christian Jr. (Barcelona, 1997). A Ezkioga, un nen i una nena van afirmar haver vist la Verge el juny de 1931. Fins a un milió de persones van peregrinar a aquest indret abans que la repressió del govern de la Segona República i el rebuig actiu del Vaticà afeblissin aquest culte i el portessin a la clandestinitat.

[11] Aquests comitès eren formats per el mateix nombre de representants obrers que de representants de la patronal, sota la tutela mediadora dels buròcrates de la administració estatal. 

[12] Un exemple d'aquesta responsabilitat indirecta. El 1939, Francesc Pi de la Serra i Mata de la Barata, prohom terrassenc conservador i catòlic, a qui no podem considerar responsable de cap malifeta ni maltractement envers el proletariat terrassenc, tot i ser nascut a una família de terratinents escriu a la seva filla Paulina (exiliada a París durant la Guerra Civil) aquestes paraules: «Sia com sia, et faràs càrrec de lo que ha sofert el teu pare durant tot aquest temps i tindràs, em sembla, una idea aproximada de lo que ha estat aquesta terrible revolució que ha deixat un aclaparament tan gros a la generació que ha tingut de suportar-la que no se l'esborrarà mai més de la memòria». Epistolari a la meva filla Paulina 1936-1939 (Terrassa, 2017).

No dubto dels patiments que va haver de suportar Francesc Pi de la Serra, però em pregunto si va sentir la mateixa angoixa quan s'humiliava als obrers, quan patien fam i esgotament físic, quan se'ls apallissava, quan se'ls condemnava a la misèria negant-los un lloc de treball (locaut o llista negra), quan s'empresonava els seus familiars pel simple fet de ser familiars, quan se'ls assassinava a trets... Com a catòlic, ho va permetre amb la complicitat del seu silenci? No puc contestar amb dades objectives, però crec que, com molts burgesos de la seva època, deuria considerar que eren fets que pertanyien a la «normalitat».

Document 1

Donativos a la Generalidad de Cataluña

Por la Presidencia del Consejo Municipal, se han entregado a la Generalidad de Cataluña, varias cajas de un peso aproximado de 70 kg con los objetos siguientes:

Dos fruteros falsos [de plata falsa?], dos bandejas falsas y una de plata, un florero de plata, dos cofres falsos, un jarrón de metal falso, un juego de café de 5 piezas falsas, 330 piezas sueltas de cubiertos, de los cuales 120 son de plata y las demás falsas, tres copas falsas, 18 cálices de plata, 4 copones de plata, 12 patenas de plata y dos falsas, un vaso de plata, 5 Kg. de objetos varios de los cuales se han extraído aproximadamente 2 Kg. de plata, 4 monederos de plata de señora, 4 monederos de plata de caballero, unos gemelos de nácar, 15 pares de pendientes de oro y piedras preciosas, 7 medallas falsas y una de oro, un sello de oro, una medalla de plata, 7 cadenas de oro, cuatro cadenas de plata y tres falsas, un reloj de plata, 5 anillos de oro, un trozo de oro, un botón de puño de oro, un puño de bastón de oro, tres botones de camisa falsos, os rosarios de plata, etc.

El valor aproximado de los géneros entregados asciende a 90.000 pesetas.

Vida Nueva, 13 de febrero de 1937

Document 2

Proposició de la asamblea obrera celebrada en Terrassa el 21 de julio de 1909

Considerando que la guerra es una consecuencia fatal del régimen de producción capitalista. 

Considerando,además, que dado el sistema español de reclutamiento del ejército, sólo los obreros hacen la guerra que los burgueses declaran. La asamblea protesta enérgicamente: 

1. Contra la acción del gobierno español en Marruecos. 

2. Contra los procedimientos de ciertas damas de la aristocracia, que insultaron el dolor de los reservistas, de sus mujeres y de sus hijos, dándoles medallas y escapularios, en vez de proporcionarles los medios de subsistencia que les arrebatan con la marcha del jefe de la familia. 

3. Contra el envío a la guerra de los ciudadanos útiles a la producción, y en general, indiferentes al triunfo de la cruz sobre la media luna, cuando se podrían formar regimientos de curas y de frailes que, además de estar directamente interesados en el éxito de la religión católica, no tienen familia, ni hogar, ni son de utilidad alguna al país [...]. 

4. Contra la actitud de los diputados republicanos que, ostentando el mandato del pueblo, no han aprovechado la inmunidad parlamentaria para ponerse al frente de las masas en su protesta contra la guerra y compromete a la clase obrera a concentrar todas sus fuerzas, por si se hubiera de declarar la huelga general para obligar al gobierno a respetar los derechos que tienen los marroquíes a conservar intacta la independencia de su patria.

Document 3

37 facciosos terrassencs

Aquests són els 37 elements terrassencs d'extrema dreta que van anar a Barcelona per donar suport als colpistes amb les seves armes:

José Tapiolas Castellet

Ramón Matalonga Cortés

Pedro Matalonga Feliu

Juan Antonio Vallhonrat Cata

Jose M. Cunill Postius

Francisco García Guillemot

José Clapés Targarona

José Cadafalch Ballbé

Ramón Canal Más

Juan Bosch Barata

Baldomero Surrallés Llurba

José Surrallés Palet

Evaristo Montserrat Costa

Sebastián Font Comas

Joaquín Hernández Fuentes

Juan Olivares Santander

Juan Puig Rodó

José Olivares Santander

Antonio Ciurans Torras

Antonio Olivares Santander

Francisco Cortés Lara

Pedro Roig Llompart

Isidro Piñol Font

Javier Soler Ballbé

Domingo Domingo Vila

Antonio Guillemot Sagristá

José Domingo Montserrat

Francisco Surrallés Palet

Guillermo Boada Costa

Luís Puig Rodó

Pablo Boada Lloveras

Juan Torra Sisquella

Angel Crespo Fernández

Angel Orrit Illa

Miguel Crespo Fernández

Luis Monteal Casanovas

Lorenzo Siscart Casanovas

FREDERIC MARÍN: LES COLLECTIVISATIONS ET LA SOCIALISATION D'ENTREPRISES. GUERRE ET RÉVOLUTION, 1936-1939

De gauche á droite: Federico Marín, Pedro Costa, Minerva Sábat, 

Francisco  Sábat i Maria Sábat (Montpellier, 1946)

LES COLLECTIVISATIONS ET LA SOCIALISATION D'ENTREPRISES: 

GUERRE ET RÉVOLUTION, 1936-1939 

Quand nous parlons avec nos vieillards sur les années de la guerre, parfois, trop fréquemment, la conversation se concentre sur des images imprécises du topique, ou sur les restreintes de l'expérience simple individuelle, déformées de plus par l'éloignement sur le temps ou par un point de vue qui dans ses origines a été conçu sous la perspective toujours déformeuse d'un regard infantile.

Loin de ces deux cas, nous essaierons d'approfondir un peu dans le sujet des collectivisations avec Federico Marín, militant cénétista né à Enguera (Valence) le 1902 et arrivé à Terrassa en 1915.

La Commission de statistiques et d'orientations économiques

—Quelle fonction a cette Commission et quel degré d'influence a-t-elle sur les collectivisations?

—Sous la supervision d'un compagnon technicien dans la branche industrielle, cette Commission élabore des plans de fabrication. Ces derniers, une fois approuvés par les assemblées de travailleurs, sont mis en pratique par les conseils d'entreprise. Ainsi, l'autonomie des collectivisations est absolue ; les assemblées décident de l'orientation et de la gestion générale, en acceptant ou en rejetant ces plans ou différentes initiatives pouvant provenir de n'importe quel ouvrier.

—Y a-t-il un nombre d'heures de travail fixe pour les entreprises collectivisées?

—Quarante heures par semaine; ce nombre est parfois dépassé, le plus rarement possible. Il nous arrive aussi de travailler la nuit ou les dimanches, selon les circonstances.

—Comment détermine-t-on le niveau des salaires? Ont-ils été gelés? Etes-vous payés en espèces?

—Le système d'avant la révolution est maintenu; la différence de salaire se fait en fonction de la catégorie de travail; toutefois, tous les salaires augmentent. Nous sommes rémunérés en argent, quasiment jamais avec des produits d'échange.

—Quelles sont les transformations au niveau de la Sécurité sociale? Des organismes de secours ont-ils été créés?

—Non, aucun organisme nouveau n'est créé mais les services hos­pitaliers de la ville sont dans un bon état général. En revanche, il y a eu un effort considérable pour lutter contre les accidents de travail, qui a donné des résultats très positifs. En cas d'arrêt maladie, le salaire est payé intégralement. L'avortement devient légal, dès lors qu'il est pratiqué de façon médicale.

—Dans certaines usines, il y a eu des comités de contrôle. En quoi consistent-ils et en quoi se différencient-ils des conseils d'entreprise?

—Dans les entreprises où les patrons demeurent en poste après le 19 juillet 1936 (très peu), et pour ceux qui ne sont pas accusés de connivence avec le fascisme, les comités de contrôle —uniquement pour les entreprises employant moins de 100 ouvriers— sont mis en place. Leur fonctionnement n'est pas en soi très différent de celui qui existe dans l'ancien régime patronal. Le patron continue d'être le responsable au niveau de l'administration et de la direction de l'entreprise mais la nouvelle formule donne le droit au comité de contrôler les différentes opérations décidées pour le fonctionnement de celle-ci et de s'opposer à ce qu'il considère comme anormal, préjudiciable ou inopportun. En cas de conflit entre le patron et le comité de contrôle, il est résolu par le comité de liaison CNT-UGT ou par le conseil économique municipal. Par ailleurs, ces entreprises, au même titre que celles qui ont été collectivisées, bénéficient de l'approvisionnement en matières premières. 

Rechercher les matières premières

—Je crois qu'en tant que membre du comité industriel du conseil municipal d'économie, vous vous êtes occupé d'une importante gestion, la recherche des matières premières pour les collectivisations. Pourriez-vous nous l'expliquer?

—Le conseil municipal «s'attribue» des fonctions qu'il n'avait pas avant la révolution. Sa gestion s'étend à toutes les activités de la ville. Parmi elles, l'industrie et l'économie, notamment la section appelée «comité d'industrie». Un compagnon de la CNT en devient responsable. En raison de l'obligation pour tous de se syndiquer, à la CNT comme à l'UGT, des comités de liaison sont intégrés au conseil municipal d'économie. Les usines fonctionnant déjà, le comité d'industrie décide que le plus important est de faire l'inventaire des réserves des matières premières (laine d'origine, coton, soie, etc.) utiles pour la fabrication textile, ainsi que des matières premières complémentaires. Une circulaire est envoyée à toutes les entreprises, les informant que les réserves de matières premières pour la fabrication seront utilisées en priorité pour les besoins de la guerre. En complément de cette circulaire, des visites ont lieu dans les entreprises susceptibles de posséder des stocks importants.

Des contrôles permettent de vérifier que les résultats obtenus pour la production sont positifs. Il est alors nécessaire de rendre possible l'approvisionnement pour favoriser une production régulière, la meilleure possible vu les circonstances imposées par la guerre. Le problème cesse d'être d'ordre local; s'y ajoutent de nouveaux facteurs de première importance. Comme pour les laines régénérées, le risque d'une pénurie des laines d'origine est possible. Ne pouvant prévoir ce à quoi il doit s'attendre, le conseil municipal d'économie organise un voyage en Estrémadure —lieu de production lainière où s'approvisionnent les anciens patrons— avec pour objectif de constater l'état dans lequel se trouvent les sources d'approvisionnement. Sur place, dans l'hypothèse où le fascisme n'occuperait pas cette région, nous passons des accords d'échange pour que l'approvisionnement de nos collectivités se poursuive.

En rentrant à Terrassa, nous faisons un détour par l'Andalousie jusqu'au village de Lopera (Jaén), producteur d'huile d'olive. Nous nous occupons de faire ravitailler notre ville et nous négocions également l'acquisition d'huiles impropres à la consommation mais très utiles pour l'industrie.

Administration autonome

—En général, quelles sont les difficultés ou les manques que rencontrent les collectivisations ?

—L'industrie textile que nous avons collectivisée au début du mois d'août 1936, lorsque nous avons réintégré nos postes de travail, est formée d'entreprises qui sont restées indépendantes et chacune a conservé son unité propre, établie par la raison sociale de l'ancien régime patronal. On peut dire que seule la direction des entreprises a changé. Avant la révolution, les patrons en ont la responsabilité et prennent les décisions; après, ces rôles reviennent aux conseils d'entreprise avec l'aide des travailleurs. Pour ce qui est de l'organisation interne de l'administration, chaque entreprise prend ses propres décisions. Il faut bien admettre que, de manière générale, l'administration des collectivités est réussie, même s'il est vrai qu'elles tendent à se fermer sur elles-mêmes. En raison de cette vision assez bornée, qui circonscrit les conquêtes sociales de la révolution dans les limites réduites de chaque entité productive, il existe dans la même branche des collectivités plus riches que d'autres. L'héritage que chacune d'entre elles reçoit de l'ancien régime patronal les classe par catégories. Est-ce que la dualité syndicale dans son concept social divergent est à l'origine de cette situation? Cela est possible. De plus, le décret sur les collectivités de la Généralité de Catalogne n'a rien réglé. Il a seulement légalisé les collectivités telles qu'elles étaient à ce moment-là, et les a emprisonnées dans les filets de la loi.

Cette situation ne peut satisfaire les militants de la CNT, lesquels considèrent les collectivités comme le premier pas vers une véritable socialisation qui doit apporter l'égalité économique pour tous.

Les réunions des militants et les assemblées générales de la fédération locale des syndicats de l'industrie prennent de l'ampleur, ce qui contribue à améliorer le fonctionnement des collectivités. Toutefois, nous devons considérer le fait que nous n'étions pas seuls. L'UGT, très peu développée au début du mouvement, a relativement grossi lorsque l'obligation de se syndiquer a été décidée. À ce moment-là, tous les « conservateurs » se sont affiliés à ce syndicat.

Tant que les syndicats de l'UGT de Terrassa sont sous la direction d'éléments du POUM, une entente, plus ou moins harmonieuse, avec la CNT est possible. Mais à la veille des faits du mois de mai 1937, les dirigeants du PSUC, parmi lesquels on compte d'anciens «trentistes», s'approprient des postes à responsabilités qui rendent les relations avec la CNT de plus en plus difficiles. Cela n'empêche pas la CNT de proposer à l'UGT un plan de socialisation de toute l'industrie manufacturière et textile de Terrassa.

Un compagnon et moi-même, en tant que membres de la Commission statistique et d'orientations économiques, rédigeons ce plan. Celui-ci est présenté et discuté lors de nos différentes réunions. Son aspect fondamental est l'abolition de la propriété privée de toutes les entreprises, grandes et petites, riches ou pauvres. Toutes les entreprises doivent disparaître au profit d'une nouvelle qui serait régie par une seule administration générale en contact avec le conseil économique si toutefois ce dernier continuait d'exister. Après quelques modifications, ce plan est approuvé et soumis à l'UGT. Ses membres se limitent à dire que le plan est à l'étude sans jamais se prononcer. Pendant ce temps, la situation de certaines collectivités continue de s'aggraver. Pourtant, et malgré nos incitations à nous faire d'autres propositions, l'UGT laisse la question en suspens. Il semble évident qu'elle suit les consignes du PSUC qui, opposé à toute socialisation, n'aurait sans doute pas hésité à dissoudre les collectivités s'il en avait eu la possibilité. Sur ce sujet, la CNT va payer une erreur dont elle est la première responsable.

Redistribuer les bénéfices

—À quelle erreur faites-vous allusion?

—Le 14 octobre 1936, le conseil municipal est formé avec les tendances politiques et les syndicats de la ville. On y concentre tout ce qui fait référence aux activités générales de la ville, notamment l'industrie et l'économie. C'est une conception qui nous semble aller vers la mise en place d'une commune libertaire. La CNT contrôle neuf conseils et dirige celui de l'économie. De façon incompréhensible, et là est son erreur, elle abandonne le conseil économique de Terrassa, aussitôt occupé par l'UGT jusqu'à la fin du mois de mai 1938. Le conseil économique contrôlé par l'UGT devient une énorme entreprise appliquée en premier lieu à taire des bénéfices sur les matières premières destinées à la production pour la guerre.

Ces matières, cédées par le gouvernement à des prix déterminés ou négociés par le conseil municipal économique de sa propre initiative, transformées par l'industrie textile pour les nécessités de l'arrière, sont facturées à des prix qui laissent une marge exagérée de bénéfice. Le conseil municipal économique s'en octroie une partie, oubliant que ces bénéfices reviennent aux industries et aux collectivités. Le bilan est positif avec des millions de pesetas de bénéfice. Pourtant, certaines entreprises sont obligées d'avoir recours à une aide auprès de la Généralité de Catalogne, démarche qui favorise les intérêts politiques de cette dernière. En effet, cette aide implique, lorsqu'elle est accordée, la présence d'un intervenant de l'entreprise, ce qui, à terme, entraîne l'arrêt de la collectivité. La CNT dut faire des concessions jusqu'à ce que les choses changent au mois de mai 1938.

—Donc, que se passe-t-il avec les collectivités à partir du mois de mai 1938?

—L'instabilité constante du panorama politique, due à la guerre et à la politique menée par le PSUC avec la Généralité de Catalogne, provoque la réduction des pouvoirs économiques que la révolution a mises en place sous la supervision du conseil municipal. À leur place, le conseil économique de Terrassa est créé par décret de la Généralité de Catalogne le 10 mai 1938, comme étant sa propre délégation. Un président de l'UGT est nommé et afin de maintenir un certain équilibre, elle désigne comme vice-président un membre de la CNT. Paradoxalement, ce dernier, moi-même, se charge de tout ce qui concerne la fabrication pour l'industrie de guerre en relation directe avec les collectivités.

Pour la nouvelle étape, la CNT décide:

1. Avec les bénéfices obtenus lors du dernier bilan financier, le nouveau conseil économique de Terrassa aide immédiatement les entreprises collectivisées ayant des difficultés financières et leur donne les moyens de continuer leurs activités. À partir de ce moment-là, aucune entreprise collectivisée ne doive recourir à la Généralité de Catalogne.
2. Étant donné que le système d'alimentation en eau de la ville est insuffisant, un million de pesetas —une quantité très importante dans cette époque— est prélevée sur les bénéfices et transféré au conseil municipal afin de poursuivre la réalisation du projet de captation et d'amélioration de la distribution de l'eau, décidé avant le 19 juillet 1936.
3. À compter de ce jour, le conseil économique de Terrassa ne fait plus de bénéfices. Les excédents de capital à la fermeture des exercices administratifs servent aux collectivités et aux travaux urbains d'utilité publique.

Pour la socialisation

Ce plan, pour l'essentiel, est mené à son terme. La municipalité peut disposer de son million de pesetas. Elle aide certaines petites collectivités équipées de vieilles machines à redémarrer. Ces dernières avaient été abandonnées par l'ancien conseil économique en raison d'un rendement jugé insuffisant. Pour nous cela ne comptait pas. L'important était que tous les travailleurs aient des moyens d'existence décents.

Grâce à ces mesures, le fonctionnement de certaines choses change et notamment celui de l'activité industrielle qui redémarre en quelques semaines.

Si la socialisation doit supprimer le chaos d'inégalités injustes, tout ne s'est pas toujours déroulé comme nous l'aurions souhaité. Nous sommes confrontés, par exemple, au déficit de l'approvisionnement en courant électrique, nos conditions de travail sont très pénibles ; notre alimentation est insuffisante, tant en qualité qu'en quantité. Pourtant, malgré tous ces problèmes, les collectivités tournent relativement bien. Si la vraie tragédie se déroule réellement sur le front, nous devons aussi nous préoccuper de la socialisation. Toutes les entreprises collectivisées, dans les conseils desquelles la CNT est majoritaire, sont favorables à la socialisation, en accord avec le plan établi par notre organisation. Parmi elles, se trouvent les deux entreprises les plus importantes de Ter­rassa. Ce courant s'est confirmé lors d'une assemblée générale de conseils d'entreprise tenue à la mi-septembre 1938 au Théâtre du Peuple (ex-Théâtre Principal). Nous avons continué de travailler dans ce sens, mais malheureusement le plan de socialisation n'a pu s'appliquer sur le terrain. Quatre mois plus tard, le 26 janvier 1939, les hordes fascistes entraient à Terrassa.

Jordi F. Fernández Figueras

Entrevista publicada a Les Temps Maudits, n. 16, París, 2003. 

Traducció de Valérie Minerve Marin de l’entrevista apareguda a Al Vent, n. 90, Terrassa, 1986.