El atentado del Ejército Español de Liberación contra Amics de les Arts i Joventuts Musicals (1980)

Junio de 1978 es una fecha histórica en la vida de el fabricante de velas Manuel Reinero Banda. Ese mes, Reinero, de cuarenta y nueve años, nacido en Rosal de la Frontera (Huelva) y con residencia en Polinyà, una pequeña localidad de El Vallès, conoce al teniente de la Guardia Civil Andrés Bachiller Alcolea.

El encuentro se produce en plena noche junto a la armería de Mariano Viadas. Dos días antes una pareja de atracadores había desvalijado el establecimiento y Reinero, persona de ideas ultraderechistas, hijo y hermano de guardias civiles, y militante de Fuerza Nueva, se había brindado a dar protección a la armería mientras el teniente de la Guardia Civil, destinado en aquella zona, hacía lo mismo.

Unas semanas más tarde Reinero Banda y Bachiller Alcolea han hecho amistad hasta tal punto que, juntos, preparan una acción para dar un escarmiento a los familiares de los atracadores de la armería. Una noche, un grupo de personas se acerca a la casa de uno de los atracadores y dispara sus armas contra la vivienda. La advertencia estaba hecha.

Según las declaraciones del ultra arrepentido, el capitán Bachiller fue quien le incitó a dar el paso definitivo en la trayectoria que le ha puesto fuera de la ley. 

La primera insinuación se la hizo en junio de 1978 durante el asalto a la armería de Mariano Viadas. Una noche en que estaba de protección, pasó por allí el teniente Bachiller, se detuvo para saludarle y le dijo: 

«Si viene alguien con malas intenciones, mátalo y te vas de aquí, que quien tenga que buscarte, no lo hará».

Reinero, que ya era un ultra exaltado, se creció. Con un grupo de amigos reclutados en los mítines de Fuerza Nueva, cuatro guardias civiles y dos policías municipales creó el Ejército Español de Liberación y se convirtió en su segundo líder. El cargo de máximo responsable se lo adjudicaba Reinero al teniente de la guardia civil Andrés Bachiller Alcolea. 

Durante los primeros meses el Ejército Español de Liberación se dedicó a llenar la comarca de pintadas amenazantes, hasta que un día decidieron pasar a la acción...

A partir de entonces, Ripollet, Terrassa, Sabadell, Sentmenat y otras poblaciones catalanas comenzaron a sufrir las acciones del «ejército» de Reinero...

Ferran Aisa: «Felip Cortiella: creador del teatre anarquista català»

Felip Cortiella Ferrer (Barcelona, 1871 - Barcelona, 1937) fou un tipògraf, dramaturg i militant anarquista.

Amb només deu anys, es va veure obligat a entrar a treballar al periòdic «La Publicidad» com a caixista. Després continuà guanyant-se la vida en diverses impremtes. Aquests anys són decisius per a la seva formació purament autodidàctica, ja que és el moment que s'inicia en les primeres lectures polítiques i que s'interessa pel món del teatre.

El 1894 escriu «A los centros y sociedades de recreo de Barcelona», un text programàtic en què critica durament el teatre societari barceloní pel seu caràcter caduc, ociós i panxacontent i reclama una alternativa centrada en la representació d'obres estèticament innovadores i dedicades a la qüestió social. Just després, el 1895, funda la Compañía Libre de Declamación, amb què intentà establir un cànon teatral propi i divulgar-lo entre els obrers, prenent com a referent el teatre d'idees, especialment Ibsen. Això sí, sempre des d'una perspectiva doctrinal molt militant i pamfletària. Recupera, a aquest efecte, les obres «Senyors de paper», de Pompeu Gener, i «El mundo que muere y el mundo que nace», de Teresa Claramunt, i presenta una traducció castellana d'Ibsen, «Casa de muñecas».

El 1897, Cortiella entra a la impremta de L'Avenç, on es guanya una notable reputació com a tipògraf, tot i que aquest mateix any és empresonat arran del procés de Montjuïc. En els anys del tombant de segle escriu «Els artistes de la vida» (1898) i, després d'un breu viatge a París, tradueix «Els mals pastors» (1900), d'Octave Mirbeau. El 1902 torna a intentar articular, tot i la precarietat de mitjans, una plataforma des de la qual pugui donar a conèixer les principals veus renovadores de l'escena europea. Així neix el primer cicle de les «Vetllades Avenir», protagonitzades per l'agrupació teatral homònima dirigida per ell mateix.

En una nova temptativa de divulgar la cultura àcrata, juntament amb Joan Casanova i Pere Frarets, funda el 1903 el Centre Fraternal de Cultura. En els anys següents organitza nous cicles de vetllades al Teatre Circo Español i al Teatre Apolo, i publica el setmanari teatral homònim, que just durà cinc números. Entre les obres representades cal comptar una nova obra pròpia, «El morenet» (1905), que s'allunya un poc del rígid doctrinarisme de les peces anteriors i que ens recorda vagament els drames de baixos fons de Juli Vallmitjana.

Després d'aquestes funcions, la seva activitat com a autor i promotor teatral es veié frenada per la seva delicada salut i per les circumstàncies polítiques adverses. El 1917 escrigué un nou drama no publicat titulat «La parella ideal». Finalment, a les acaballes de la seva vida, publicà la seva darrera peça, «La brava joventut», dins el volum «La vida gloriosa» (1933). Aquest és segurament un dels seus drames més complexos, en què defensa la catalanització de l'anarquisme, reflex de les tensions identitàries en el si del moviment en aquells anys, i pregona sense embuts la revolució social.