Francesc Ferrer i Guàrdia (1859 - 1909) va ser un important pedagog lliurepensador català. Va crear l'Escola Moderna (1901-1906) que va significar una posada en pràctica de la seva pedagogia llibertària.
Va ser afusellat a Montjuïc després de ser condemnat, sense proves, per un tribunal militar que el va declarar culpable d'haver sigut partidari i principal instigador de la revolta coneguda com a Setmana Tràgica.
Aquest llibre reivindica tretze dones que van jugar-se la pell en la Guerra Civil Espanyola, moltes d’elles gairebé desconegudes encara avui. Procedien d’arreu d’Europa, fugint del nazisme o perseguint un alè de llibertat personal i creativa, totes elles refermant el seu compromís profund contra el feixisme emergent. Barcelona i Catalunya van ser un imant poderós perquè s’hi estava gestant una esperançadora revolució social.
Algunes van agafar les armes el mateix juliol de 1936 i van desplaçar-se al front com a milicianes. Altres van lluitar a la rereguarda amb el que sabien fer: escrivint, fotografiant, impartint classes, fent articles de propaganda, organitzant, treballant d’infermeres… Entre elles, Margaret Michaelis, Mary Low, Simone Weil, Emma Goldman, Clara Thalmann, Kati Horna, Nancy Cunard… Per a la majoria d'elles, el temps passat a Catalunya —enmig de la convulsa batalla de les armes i les ideologies— va ser el període decisiu de les seves vides.
***
Dolors Marín Silvestre (l'Hospitalet de Llobregat, 1957) és una doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre la formació de la cultura llibertària a Catalunya i l'organització de grups d'afinitat anarquista.
Experta en la història dels moviments socials europeus contemporanis, ha realitzat treballs a la Universitat de París - Sorbonne i ha treballat en diversos mitjans audiovisuals. Els seus estudis s'han centrat en la formació de la cultura llibertària a Catalunya, els grups d'afinitat i la resistència armada al franquisme. Col·labora amb l'Observatori per a la Recerca Etnològica de Catalunya en l'àmbit de memòria històrica.
Obres publicades
«Francesca Bonnemaison: educadora de ciutadanes». Barcelona: Diputació de Barcelona, 2004.
«Editorial Nova Terra: un referent». Barcelona: Mediterrània, 2004.
«Ministros anarquistas: la CNT en el gobierno de la II República (1936-1939)». Barcelona: Nuevas Ediciones de Bolsillo, 2005.
«Clandestinos». Barcelona: RBA, 2006.
«La Semana Trágica: Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna». Madrid: La Esfera de los Libros, 2009.
«Memòria històrica dels ateneus a Catalunya: un patrimoni de pràctica associativa i una història que cal rescatar». Barcelona: Fundació Ferrer i Guàrdia, 2010.
«Anarquistas, un siglo de movimiento libertario en España». Ariel, 2011.
«El cambio de la imagen de la mujer en el siglo XX: Del ángel del hogar al ángel exterminador. Mujeres contra la guerra en el espacio urbano de Barcelona durante la Semana Trágica (Barcelona, 1909)». Dins: Molas Font, María Dolors (ed.). «De las mujeres, el poder y la guerra. Historia y creación». Barcelona: Icaria, 2012.
«Anarquismo: una introducción». Ariel, 2014. ISBN 978-8434417885.
«Quico Sabaté: antibiografía de un maquis anarquista con cien años de historia». Dins: Vargas Golarons, Ricardo [coordinador]. «Quicó Sabaté i la guerrilla anarquista». Barcelona: Descontrol: 2015.
«La Casa del Poble i el moviment obrer a Mallorca (1900-1936)». Palma: Lleonard Muntaner, 2016.
«Libertarias. Femmes anarchistes espagnoles». França: Anda-éditions, 2017.
«Anselmo Lorenzo. Del educador y librepensador al científico social». Dins: Anselmo Lorenzo (1914-2014): en el alba del anarquismo. Mallorca: Calumnia, 2017.
«Espiritistes i lliurepensadores: Dones pioneres en la lluita pels drets civils». Madrid: Maeva, 2018.
«10 Escenarios de la memoria. Mujeres Obreras en el Raval». Barcelona: Associació Cultural El Lokal, 2020.
Amb Jordi Martí Font. «Breu història de l'anarquisme als Països Catalans». Pagès editors, 2021.
Presentació del llibre «Bandera negra. Rediscutiendo el anarquismo» de Felipe Corrêa, a càrrec d'Hèctor Martínez.
L'objectiu d'aquest llibre és presentar un text que introdueixi una discussió sobre qüestions fonamentals de l'anarquisme, que pugui funcionar com una guia contemporània de lectura i oferir claus de comprensió sobre el tema. des d'una perspectiva contemporània i científica. Una guia indispensable per explorar els debats que han modelat el pensament anarquista i entendre el paper crucial en la lluita de la classe treballadora al llarg de tot el globus. Presentación del libro «Bandera negra. Rediscutiendo el anarquismo» de Felipe Corrêa, a cargo de Hèctor Martínez.
Josep Llunas i Pujals va ser el primer líder anarquista català. Amb aquesta autoritat podem parlar d’una de les figures cabdals de l’anarquisme en la Catalunya de finals del segle XIX. Llunas va fundar i dirigir la revista «Tramontana», una publicació referent dins del moviment anarquista, en què recull els seus pensaments sobre la societat de l’època.
Nascut l’any 1852 a Reus, Llunas va rebre les seves primeres influències anarquistes durant el període del Sexenni Democràtic (1868-1874). Des de ben jove va desenvolupar un pensament ideològic que es vertebrava sobre dos idees fonamentals. Per una banda, la transformació de la societat a l’anarquisme, i per una altra el col·lectivisme associatiu. Llunas va ser un dirigent anarquista que va defensar l’acció pública, l’organització sindical i la col·laboració entre les forces d’esquerra, però que a la vegada defugia la violència i l’acció insurreccional pròpia de l’anarquisme. Entenia que l’economia havia d’acabar per esdevenir col·lectivista i des del seu internacionalisme va defensar l’ús del català. Llunas és un referent en aquest sentit. En una època en què el català era un idioma de segones, el líder anarquista emprava el català en les seves conferències, en els seus articles periodístics i al llarg de la seva obra acadèmica.
Llunas va formar part de la primera generació d’obrers internacionalistes. Es va nodrir d’aquests pensaments en l’ambient republicà de l’Ateneu Català de la Classe Obrera. Tot i això, no va militar en un sindicat anarquista fins després de l’adhesió de la seva societat d’ofici, la Societat Solidària d’Obrers Impressors, a la Primera Internacional. Més tard, Llunas assumirà un rol cabdal dins de l’internacionalisme català. L’any 1872 esdevindrà secretari de l’exterior del Consell de la Federació Local de Barcelona. Tot i que era fonamentalment bakunista i internacionalista, no seguia les actituds insurreccionaries i antirepublicanes de la direcció del FRE, el sindicat que liderava el moviment anarquista a Espanya en aquell moment. Llunas era més pròxim a les idees de retorn a la Primera República i fins i tot s’arriba a afiliar voluntàriament en la guerra contra els carlins a Caldes de Montbui (1873). Amb el cop d’estat del general Pavia l’any 1874, Llunas, com la major part del moviment obrer, va passar a viure en la clandestinitat. Tanmateix, el silenci de Llunas no va durar massa temps, ja que l’any 1881 convençut que calia tornar a organitzar el moviment sindical, va fundar la renovada FTRE.
El naixement de la publicació periòdica «La Tramontana», dirigida per Josep Llunas, marcarà un abans i un després en la trajectòria professional de l’intel·lectual. La revista que va arribar a publicar 711 números, entre el 1881 i el 1896, ens permeten aprofundir en la visió políticosocial de Llunas i en la història de Catalunya del darrer terç del segle XIX. La Tramontana va ser un fenomen social en si mateix, ja que la publicació es va convertir en el nexe d’unió dels diferents moviments d’oposició contraris a la Restauració borbònica. Tot i que tradicionalment la publicació ha estat descrita com una revista anarquista, també va acollir pensaments i opinions republicanes, federalistes, maçones, anticlericals o catalanistes.
Malauradament, dos atemptats anarquistes acabarien indirectament amb la publicació. L’atemptat contra el Teatre del Liceu el novembre de 1893 va ser un cop dur per la revista. Llunas serà detingut per formar part del moviment anarquista i la publicació quedarà suspesa fins a nou avís. Tot i això, «La Tramontana» va tornar a editar-se, però aquest cop de forma intermitent. Finalment, l’atemptat de Processó de Corpus de l’11 de juny de 1896, i la creixent persecució de tots els elements anarquistes per part del govern de la restauració, van obligar a clausurar definitivament la publicació. Tot i que es van produir alguns intents per editar de nou la revista en els anys 1903, 1907 i 1913, cap d’ells va prosperar amb èxit. Durant els quinze anys en què es va prolongar la publicació, hi van col·laborar articulistes reconeguts de l’època com Eudald Canibell, Cels Gomis i Anselmo Lorenzo.
Llunas, de bracet amb «La Tramontana», va ser un dels líders del lliurepensament, un corrent politicosocial que va aflorar a Catalunya en l’últim terç del segle XIX. Aquest moviment, que combatia contra l’església i l’estat borbònic, acollia totes les posicions progressistes contràries a la Restauració. Ideologies tan oposades com la maçoneria, el republicanisme, el catalanisme, el federalisme i l’anarquisme compartien espai polític sota els paraigües de «La Tramontana».
Llunas com a ideòleg i «La Tramontana» com a mitjà van ser dos elements cabdals per impulsar aquest moviment.
https://www.nuvol.com/llibres/assaig/...
Este video se ha realizado utilizando las imágenes del libro centrado en la muerte de Buenaventura Durruti y autoeditado por el escritor y dibujante Edmundo Marculeta Goicoechea (1923-1989), quien ensayó en esta obra una hibridación de historieta y divulgación histórica sobre la autoría de la muerte del destacado anarquista.
Aunque en diversas ocasiones se ha indicado el año 1973 como el de su publicación, en la página 47, junto al nombre del autor, aparece un 84, dato que podría indicar la verdadera fecha de la edición.
Naturalmente este Centre d'Estudis Llibertaris no tiene porqué compartir los puntos de vista del autor sobre este tema.
Agradeceremos a los herederos de Edmundo Marculeta que comprendan que la utilización de la obra «Las seis muertes de Durruti» para realizar el vídeo no pretende obtener más beneficio que el de favorecer la divulgación de este importante episodio histórico.
Malalai Joya (en persa: ملالی جویا) es una política afgana nacida en 1978.
Junio de 1978 es una fecha histórica en la vida de el fabricante de velas Manuel Reinero Banda. Ese mes, Reinero, de cuarenta y nueve años, nacido en Rosal de la Frontera (Huelva) y con residencia en Polinyà, una pequeña localidad de El Vallès, conoce al teniente de la Guardia Civil Andrés Bachiller Alcolea.
El encuentro se produce en plena noche junto a la armería de Mariano Viadas. Dos días antes una pareja de atracadores había desvalijado el establecimiento y Reinero, persona de ideas ultraderechistas, hijo y hermano de guardias civiles, y militante de Fuerza Nueva, se había brindado a dar protección a la armería mientras el teniente de la Guardia Civil, destinado en aquella zona, hacía lo mismo.
Unas semanas más tarde Reinero Banda y Bachiller Alcolea han hecho amistad hasta tal punto que, juntos, preparan una acción para dar un escarmiento a los familiares de los atracadores de la armería. Una noche, un grupo de personas se acerca a la casa de uno de los atracadores y dispara sus armas contra la vivienda. La advertencia estaba hecha.
Según las declaraciones del ultra arrepentido, el capitán Bachiller fue quien le incitó a dar el paso definitivo en la trayectoria que le ha puesto fuera de la ley.
La primera insinuación se la hizo en junio de 1978 durante el asalto a la armería de Mariano Viadas. Una noche en que estaba de protección, pasó por allí el teniente Bachiller, se detuvo para saludarle y le dijo:
«Si viene alguien con malas intenciones, mátalo y te vas de aquí, que quien tenga que buscarte, no lo hará».
Reinero, que ya era un ultra exaltado, se creció. Con un grupo de amigos reclutados en los mítines de Fuerza Nueva, cuatro guardias civiles y dos policías municipales creó el Ejército Español de Liberación y se convirtió en su segundo líder. El cargo de máximo responsable se lo adjudicaba Reinero al teniente de la guardia civil Andrés Bachiller Alcolea.
Durante los primeros meses el Ejército Español de Liberación se dedicó a llenar la comarca de pintadas amenazantes, hasta que un día decidieron pasar a la acción...
A partir de entonces, Ripollet, Terrassa, Sabadell, Sentmenat y otras poblaciones catalanas comenzaron a sufrir las acciones del «ejército» de Reinero...
Felip Cortiella Ferrer (Barcelona, 1871 - Barcelona, 1937) fou un tipògraf, dramaturg i militant anarquista.
Amb només deu anys, es va veure obligat a entrar a treballar al periòdic «La Publicidad» com a caixista. Després continuà guanyant-se la vida en diverses impremtes. Aquests anys són decisius per a la seva formació purament autodidàctica, ja que és el moment que s'inicia en les primeres lectures polítiques i que s'interessa pel món del teatre.
El 1894 escriu «A los centros y sociedades de recreo de Barcelona», un text programàtic en què critica durament el teatre societari barceloní pel seu caràcter caduc, ociós i panxacontent i reclama una alternativa centrada en la representació d'obres estèticament innovadores i dedicades a la qüestió social. Just després, el 1895, funda la Compañía Libre de Declamación, amb què intentà establir un cànon teatral propi i divulgar-lo entre els obrers, prenent com a referent el teatre d'idees, especialment Ibsen. Això sí, sempre des d'una perspectiva doctrinal molt militant i pamfletària. Recupera, a aquest efecte, les obres «Senyors de paper», de Pompeu Gener, i «El mundo que muere y el mundo que nace», de Teresa Claramunt, i presenta una traducció castellana d'Ibsen, «Casa de muñecas».
El 1897, Cortiella entra a la impremta de L'Avenç, on es guanya una notable reputació com a tipògraf, tot i que aquest mateix any és empresonat arran del procés de Montjuïc. En els anys del tombant de segle escriu «Els artistes de la vida» (1898) i, després d'un breu viatge a París, tradueix «Els mals pastors» (1900), d'Octave Mirbeau. El 1902 torna a intentar articular, tot i la precarietat de mitjans, una plataforma des de la qual pugui donar a conèixer les principals veus renovadores de l'escena europea. Així neix el primer cicle de les «Vetllades Avenir», protagonitzades per l'agrupació teatral homònima dirigida per ell mateix.
En una nova temptativa de divulgar la cultura àcrata, juntament amb Joan Casanova i Pere Frarets, funda el 1903 el Centre Fraternal de Cultura. En els anys següents organitza nous cicles de vetllades al Teatre Circo Español i al Teatre Apolo, i publica el setmanari teatral homònim, que just durà cinc números. Entre les obres representades cal comptar una nova obra pròpia, «El morenet» (1905), que s'allunya un poc del rígid doctrinarisme de les peces anteriors i que ens recorda vagament els drames de baixos fons de Juli Vallmitjana.
Després d'aquestes funcions, la seva activitat com a autor i promotor teatral es veié frenada per la seva delicada salut i per les circumstàncies polítiques adverses. El 1917 escrigué un nou drama no publicat titulat «La parella ideal». Finalment, a les acaballes de la seva vida, publicà la seva darrera peça, «La brava joventut», dins el volum «La vida gloriosa» (1933). Aquest és segurament un dels seus drames més complexos, en què defensa la catalanització de l'anarquisme, reflex de les tensions identitàries en el si del moviment en aquells anys, i pregona sense embuts la revolució social.
